MEMÒRIA
MERCENÀRIA
Perquè
la carn cobeja contra l’esperit i l’esperit
contra
la carn.
PAU
DE TARS, Galates, 5, 16
La
dona de pell fosca
coneix
el seu ofici i es despulla
amb
naturalitat que ignora els testimonis.
Davall
del sostre baix la llum xerrica.
Els
espills redupliquen el bastidor dels gestos,
les
velles cerimònies que els oficiants reiteren
amb
urgència o desgana.
Hi
ha una cautela última que els somriures forçats
no
volen encobrir.
El
cos es vincla, absent, amb l’elusiva
gràcia
de la reiteració. El ventre es manté tens
i
la mirada oblida l’estranyesa de l’altre,
o
la vigila. Els ulls són una pedra opaca.
Abisme
pur. Distància
que
no prova ningún d’escandallar
mentre
els fets succeeixen.
Les
pells, llavors, s’escalfen pel frec mutu,
el
membre s’ompli,
i
en el cos cansat d’ella
els
mugrons endurits també proclamen
que
els decrets de la carn
ens
encadenen l’ànima
igualment
quan fingim.
Sobre
el llit fet de pressa
els
oficiants canvien una vegada i altra
i
la reiteració n’esborra els rastres
fins
que no en queda res.
Però
el record arriba, tard o d’hora.
Nítid,
dur, inflexible, com un altre decret:
la
cambra inhabitable i la mirada pètria,
el
ventre tens i les carícies cautes
-fixos,
estranys emblemes del desig-
i
finalment imposa
la
seus veritat escarnidora.
Quan
la memòria s’alia amb l’esperit,
la
carn ha de pagar velles factures.
Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
MEMORIA
MERCENARIA
Porque
la carne codicia contra el espíritu y el espíritu
contra
la carne.
PABLO
DE TARSO, Galatas, 5, 16
La
mujer de piel oscura
conoce
su oficio y se desnuda
con
naturalidad que ignora los testigos.
Bajo
el bajo techo la luz chirría.
Los
espejos duplican el andamiaje de los gestos,
las
viejas ceremonias que los oficiantes reiteran
con
urgencia o desgana.
Hay
una última cautela que las forzadas sonrisas
no
quieren encubrir.
El
cuerpo se dobla, ausente, con la elusiva
gracia
de la reiteración. El vientre se mantiene tenso
y
la mirada olvida la extrañeza del otro,
o
la vigila. Los ojos son una piedra opaca.
Abismo
puro. Distancia
que
nadie prueba a escandallar
mientras
los hechos suceden.
Las
pieles, entonces, se calientan por el mutuo roce,
el
miembro se llena,
y
en el cuerpo cansado de ella
los
pezones endurecidos también proclaman
que
los decretos de la carne
nos
encadenan el alma
igualmente
cuando fingimos.
Sobre
la cama hecha deprisa
los
oficiantes se alternan una y otra vez
y
la reiteración borra los rastros
hasta
que no queda nada.
Pero
el recuerdo llega, tarde o temprano.
Nítido,
duro, inflexible, como otro decreto:
la
cámara inhabitable y la mirada pétrea,
el
vientre tenso y las caricias cautas
-fijos,
extraños símbolos del deseo-
y
finalmente impone
su
verdad escarnecedora.
Cuando
la memoria se alía con el espíritu,
la
carne ha de pagar viejas facturas.
Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario