domingo, 15 de julio de 2018

"MEMÒRIA MERCENÀRIA" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

MEMÒRIA MERCENÀRIA

Perquè la carn cobeja contra l’esperit i l’esperit
contra la carn.
PAU DE TARS, Galates, 5, 16

La dona de pell fosca
coneix el seu ofici i es despulla
amb naturalitat que ignora els testimonis.
Davall del sostre baix la llum xerrica.
Els espills redupliquen el bastidor dels gestos,
les velles cerimònies que els oficiants reiteren
amb urgència o desgana.
Hi ha una cautela última que els somriures forçats
no volen encobrir.

El cos es vincla, absent, amb l’elusiva
gràcia de la reiteració. El ventre es manté tens
i la mirada oblida l’estranyesa de l’altre,
o la vigila. Els ulls són una pedra opaca.
Abisme pur. Distància
que no prova ningún d’escandallar
mentre els fets succeeixen.
Les pells, llavors, s’escalfen pel frec mutu,
el membre s’ompli,
i en el cos cansat d’ella
els mugrons endurits també proclamen
que els decrets de la carn
ens encadenen l’ànima
igualment quan fingim.

Sobre el llit fet de pressa
els oficiants canvien una vegada i altra
i la reiteració n’esborra els rastres
fins que no en queda res.
Però el record arriba, tard o d’hora.
Nítid, dur, inflexible, com un altre decret:
la cambra inhabitable i la mirada pètria,
el ventre tens i les carícies cautes
-fixos, estranys emblemes del desig-
i finalment imposa
la seus veritat escarnidora.

Quan la memòria s’alia amb l’esperit,
la carn ha de pagar velles factures.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

 

MEMORIA MERCENARIA

Porque la carne codicia contra el espíritu y el espíritu
contra la carne.
PABLO DE TARSO, Galatas, 5, 16

La mujer de piel oscura
conoce su oficio y se desnuda
con naturalidad que ignora los testigos.
Bajo el bajo techo la luz chirría.
Los espejos duplican el andamiaje de los gestos,
las viejas ceremonias que los oficiantes reiteran
con urgencia o desgana.
Hay una última cautela que las forzadas sonrisas
no quieren encubrir.

El cuerpo se dobla, ausente, con la elusiva
gracia de la reiteración. El vientre se mantiene tenso
y la mirada olvida la extrañeza del otro,
o la vigila. Los ojos son una piedra opaca.
Abismo puro. Distancia
que nadie prueba a escandallar
mientras los hechos suceden.
Las pieles, entonces, se calientan por el mutuo roce,
el miembro se llena,
y en el cuerpo cansado de ella
los pezones endurecidos también proclaman
que los decretos de la carne
nos encadenan el alma
igualmente cuando fingimos.

Sobre la cama hecha deprisa
los oficiantes se alternan una y otra vez
y la reiteración borra los rastros
hasta que no queda nada.
Pero el recuerdo llega, tarde o temprano.
Nítido, duro, inflexible, como otro decreto:
la cámara inhabitable y la mirada pétrea,
el vientre tenso y las caricias cautas
-fijos, extraños símbolos del deseo-
y finalmente impone
su verdad escarnecedora.

Cuando la memoria se alía con el espíritu,
la carne ha de pagar viejas facturas.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario