Trahit sua
quemque voluptas
(A cadascú
l’empeny el seu desig)
VIRGILI
Ab qual poter, oh
Dei, donaste alla beltà!
(Ah, quin poder,
oh Déu, heu donat a la bellesa!)
PETRO METASTASIO i
W.A. MOZART (La
clemenza di Tito)
ETIÒPICA
Els déus han de
venir a mi, i no pas jo anar cap a ells!
PLOTÍ
Han vingut els déus
a mi.
De nit cantaven i
tocaven els tambors
al voltant d’una
foguera.
Nus, sanefes
pintades a la pell,
ballaven imitant els
espasmes dels ocells
quan una sageta els
fa inútils les ales.
Abans de representar
la mort, però,
incubaven un ou ple
de vida
i prometien vols a
més altura.
Un d’ells va
acostar-me als llavis un calze ple de lava.
La carn pot ser
volcànica. I jo
panteixava posseït
entre l’alta
temperatura d’aquells braços.
Del nostre foc
s’alçava un fum d’udols
que va atreure les
hienes:
volien repartir-se
la carn que sospiràvem.
A la muntanya
sagrada d’Ilubàbor -va dir-me-,
la pluja cau a
l’inrevés,
de la terra al cel,
i els llamps creixen
com flors altíssimes de llum.
A la muntanya
sagrada d’Ilubàbor -va dir-me-,
la immortalitat
només dura uns instants,
el temps breu del
gaudi: viure el plaer
és ser emperador
d’un país inexistent
que domina en secret
tot el planeta.
Que fosca és una
pell quan després de besada
la recordes. O era
la nit
agafada a tu com jo
imitant els
moviments de ventre de les boes
que escanyen només
per sobreviure.
Crèiem morir moltes
vegades,
però cada any
revivíem
igual que el riu
Awaix amb els monsons:
la pluja bruta
relliscava sobre el fang
i el corrent
s’escumava
com la sang als
braços nerviüts
dels portadors del
gran rei Wedem Arad:
“Vull que el meu
imperi -deia-
brilli com les
enormes gotes de suor
dels meus setze
camàlics,
que sigui fort i
bell
com la bromera al
voltant dels seus genolls
ara que travessem el
riu.”
L’amor i l’Awaix,
es feien cabalosos,
grogues flors
verinoses a les ribes,
i guerres de boques
d’hipopòtams:
heu dormit mai en un
llit de llengua i dents?
Quan s’incendian
les ombres al migdia
i ningú no transita
cap camí,
a Lalibelà
vas aparèixer d’un
buc d’abelles
enmig d’un núvol
d’ales.
I vam tastar la sal
del sucre
entre arbres
llampeguejats:
cada nit al país de
Welo
les tempestes són
foc blau,
aigua agullada,
terra
que es descompacta
en fang.
El vent bufa esmolat
com les llances de
la tribu dels Agau.
La tempesta cau
sobre la selva
com sense cap paret
un sostre o sense
potes
el ventre de la
serp. La por
riu a l’esquena
dels animals que fugen.
Dins la closca, la
tortuga
tanca fort els ulls.
Els trons
són enormes sitges
que rebenten,
forquillegen els
llamps la terra.
Plovia com dits
rapids
sobre un piano.
Aquell rostre tenia
la força dels terratrèmols,
l’estrèpit brutal
dels continents
en emergir dels
oceans.
Roques agrestes amb
un cim
de llavis tendres.
Beure i ser begut
amb la set
contundent dels elefants
quan en l’estació
seca a les planes de Gojam
esclafen la jungla
que els barra el pas
fins arribar-se a
les aigües verdes del llac Tana:
escumejen l’aigua
amb les potes,
bramen i claven els
ullals
a les onades. Milers
de flamencs
alcen el vol. I és
tan ample el cel:
els esclaus no saben
què fer
amb la llibertat.
Als palaus de
Gonder,
ciutat imperial, els
dervitxos sudanesos
giravoltaven sense
pausa,
i en el mareig i
l’èxtasi
vaig entendre que no
complir el desig
és arrencar el mar
dels llavis de la platja.
Aquell rostre tenia
la contundència de l’urpa del lleó
que frena la carrera
de l’antílop.
De cop s’atura
tot.
Només dos cors
bateguen:
deleja la sang sota
la pell la queixalada,
i els vidres,
pedres que els
esberlin.
El desig és la
distància entre el riu
i les canoes a la
riba. Vine,
que amb la llengua
et dibuixaré al cos
el sinuós curs del
Nil Blau:
neix entre
falgueres,
s’estanca en
bassals on els cocodrils ponen els seus ous,
i les seves aigües
es musculen
amb la força lenta
amb què creixen les dents
dins d’una boca.
Travesa la ciutat de Bahar Dar
reflectint a l’aigua
les creus d’argent dels campanars.
Ample com el front
del rei Lakniduga
que va morir ofegat
imaginant el mar.
El riu flueix d’ulls
clucs
cap al sallent de
Tis Issat:
l’aigua cau al
buit
desmaiada en trenta
dolls,
espectacular,
poderosa,
i es desfà en ploma
blanquíssima
d’escuma. On acaba
el seu davallament
i es penetra a ella
mateixa,
veuràs una flor
d’ones de nata
i com el sol pinta
al fum de l’aigua
tots els colors de
l’iris:
se t’emperla el
cos
de llum, t’engoleix
el rugit feliç de
l’aigua
que s’estripa
entre les roques
i t’hipnotitza el
vol en espiral
dels pelicans,
peixos
als becs.
I avança el riu
salvatge
per entre les
muntanyes de Txoké
i també pels teus
flancs
la meva llengua:
som en terra Amhara
amb els seus arbres
d’arrels
que engrapen la
terra
com les mans els
cossos
que demanen tacte.
El tren de Djibuti
entrava lent i
escopint fum
al túnel.
Davant la mar
eritrea,
¿quantes aletes de
tauró
vam comptar amb les
mans en visera sobre els ulls?
Però brillaven sota
l’aigua
perles i peixos de
colors
i vam entrar-hi:
que transparent és
la nuesa.
Ondulaven les
nostres ombres
damunt la sorra
blanca al fons.
Que dura la flor
roja del corall.
És possible sota
l’aigua
el foc i el fum. I a
la platja
ens aombraven
oliveres amb les arrels al mar:
el desig és el
llarg camí de la rapa
que es deleix per
ser pinyol dins d’una boca.
Agatàrquides de
Cnidos al segle II aC
ho va escriure:
aquí els homes són
feliços,
pesquen enormes
bancs de peixos palpitants
i saben que l’amor
és just el peix que
s’escapa sempre
de la xarxa. No
s’amoïnen
perquè saben que
una part del mar són llàgrimes
i aquest blau els
diu que tots sóm illes.
¿Com naufragar
per despertar salvat
a la riba d’allò que més desitges?
Viuen en plenitud
a l’ombra turgent
dels cossos,
car el desig té
solució
igual que a la melca
madura li arriba
la passada de la
dalla.
Fereix el cos el
fred i és un insult
a la nuesa. Però a
Dire Dawa
neixen els rius que
mai no desemboquen
perquè moren als
erms del Hararge:
la calor era feixuga
i rodona
com una petjada
d’elefant.
Recordes els cercles
dels voltors a sobre nostre?
Però eren de llum
les dentadures en la
nit:
la gana dels ullals
del collaret
i el teu somriure. I
al jeep
em traduïes els
noms dels antics reis d’Etiòpia:
Wedem Arad, que
fa por com una selva,
Saba Bahr-Asgad, que
farà prostrar el mar,
Anbassa Badar, més
temible que el lleó,
Badel Nany, que
dispersa victoriós els enemics,
i el nostre únic
enemic
era l’oblit que
arribaria
igual que la pluja
calenta dels monsons:
arrencant flors de
les acàcies,
inundant nius de
marabús,
erosionant la terra,
portant la fam:
les vaques mouen la
cua sense força,
se’ls marquen les
costelles
i a mi exacte al cos
la teva absència.
Car ja només et
recordava a trossos
inconnexos
com les taques als
colls de les girafes.
Però a les
muntanyes d’Entoto
havíem vist pintada
en una ermita
la història de
Belai,
un caníbal que
s’havia menjat 72 humans:
s’amagava als
manglars a l’espera d’una víctima,
l’abraçava i
devorava el seu cos
amb la nostra
mateixa passió
i els besos. El
desig
és el temps
d’espera entre la fam
i les dents en
mossegada.
Ara giravolto
empalat damunt d’un foc,
i al voltant meu,
ells,
nus i amb sanefes
pintades a la pell,
canten, ballen i
toquen els tambors.
Han vingut els déus
a mi.
Manuel Forcano (El tren de Bagdad, 2004)
Trahit
sua quemque voluptas
(A
cada cual lo empuja su deseo)
VIRGILIO
Ab
cual poter, oh Dei, donaste alla beltà!
(¡Ah,
qué poder, oh Dios, diste a la belleza!)
PETRO
METASTASIO i
W.A.
MOZART (La clemenza di Tito)
ETIÓPICA
¡Los
dioses tienen que venir a mí, y no yo a ellos!
PLOTINO
Han
venido los dioses a mí.
Por
la noche cantaban y tocaban los tambores
alrededor
de una hoguera.
Desnudos,
con cenefas pintadas en la piel,
bailaban
imitando los espasmos de los pájaros
cuando
una flecha les inutiliza las alas.
Pero, antes de
representar la muerte,
incubaban un huevo
lleno de vida
y prometían vuelos
a mayor altura.
Uno de ellos me
acercó a los labios un cáliz lleno de lava.
La carne puede ser
volcánica. Y yo
jadeaba poseído
entre la alta
temperatura de aquellos brazos.
De nuestro fuego se
elevaba un humo de aullidos
que atrajo a las
hienas:
querían repartirse
la carne que suspirábamos.
En la montaña
sagrada de Ilubábor -me dijo-,
la lluvia cae al
revés,
de la tierra al
cielo,
y los rayos crecen
como flores altísimas de luz.
En la montaña
sagrada de Ilubábor -me dijo-,
la inmortalidad solo
dura unos instantes,
el tiempo breve del
goce: vivir el placer
es ser emperador de
un país inexistente
que domina en
secreto todo el planeta.
Que oscura es una
piel cuando después de besada
la recuerdas. O era
la noche
agarrada a ti como
yo
imitando los
movimientos de vientre de las boas
que estrangulan solo
para sobrevivir.
Creíamos morir
muchas veces,
pero cada año
revivíamos
igual que el río
Awaix con los monzones:
la lluvia sucia
resbalaba sobre el barro
y la corriente se
espumaba
como la sangre en
los brazos musculosos
de los porteadores
del gran rey Wedem Arad:
“Quiero que mi
imperio -decía-
brille como las
enormes gotas de sudor
de mis dieciséis
porteadores,
que sea fuerte y
bello
como la espuma
alrededor de sus rodillas
ahora que
atravesamos el río.”
El amor y el Awaix,
se hacían
caudalosos,
flores amarillas
venenosas en las orillas,
y guerras de bocas
de hipopótamos:
¿habéis dormido
alguna vez en una cama de lengua y dientes?
Cuando se incendian
las sombras a mediodía
y nadie transita
ningún camino,
en Lalibelá
apareciste desde una
colmena de abejas
en medio de una nube
de alas.
Y probamos la sal
del azúcar
entre árboles
relampagueantes:
cada noche en el
país de Welo
las tormentas son
fuego azul,
agua aguijada,
tierra
que se deshace en
barro.
El viento sopla
afilado
como las lanzas de
la tribu de los Agau.
La tormenta cae
sobre la selva
como sin ninguna
pared
un techo o sin patas
el vientre de la
serpiente. El miedo ríe
detrás de los
animales que huyen.
Dentro del
caparazón, la tortuga
cierra fuerte los
ojos. Los truenos
son enormes silos
que revientan,
los rayos hieren la
tierra.
Llovía como dedos
rápidos
sobre un piano.
Aquel rostro tenía
la fuerza de los terremotos,
el estrépito brutal
de los continentes
al emerger de los
océanos.
Rocas abruptas con
una cima
de labios tiernos.
Beber y ser bebido
con la sed
contundente de los elefantes
cuando en la
estación seca en las llanuras de Gojam
aplastan la jungla
que les cierra el paso
hasta llegar a las
verdes aguas del lago Tana:
sacan espuma al agua
con las patas,
barritan y clavan
los colmillos
en las olas. Miles
de flamencos
levantan el vuelo. Y
es tan ancho el cielo:
los esclavos no
saben qué hacer
con la libertad.
En los palacios de
Gonder,
ciudad imperial, los
derviches sudaneses
giraban sin pausa,
y en el mareo y el
éxtasis
entendí que no
cumplir el deseo
es arrancar el mar
de los labios de la playa.
Aquel rostro tenía
la contundencia de la zarpa del león
que frena la carrera
del antílope.
De golpe se para
todo.
Solo dos corazones
laten:
el mordisco anhela
la sangre bajo la piel,
y los cristales,
piedras que los
rompan.
El deseo es la
distancia entre el río
y las canoas en la
orilla. Ven,
que con la lengua te
dibujaré en el
cuerpo el sinuoso
curso del Nilo Azul:
nace entre helechos,
se estanca en
charcos donde los cocodrilos ponen sus huevos,
y sus aguas se
musculan
con la lenta fuerza
con que crecen los dientes
dentro de una boca.
Atraviesa la ciudad de Bahar Dar
reflejando en el
agua las cruces de plata de los campanarios.
Ancho como la frente
del rey Lakniduga
que murió ahogado
imaginando el mar.
El río fluye con
los ojos cerrados hacia la cascada de Tis Issat:
el agua cae al vacío
desmayada en treinta
chorros,
espectacular,
poderosa,
y se deshace en
blanquísima pluma
de espuma. Donde
acaba
su descenso
y se penetra a ella
misma,
verás una flor de
olas de nata
y como el sol pinta
en el humo del agua
todos los colores
del arco iris:
se te perla el
cuerpo
de luz, te traga
el rugido feliz del
agua
que se desgarra
entre las rocas
y te hipnotiza el
vuelo en espiral
de los pelícanos,
con peces
en los picos.
Y avanza el río
salvaje
por entre las
montañas de Txoké
y también por tus
flancos
mi lengua:
estamos en tierra
Amhara
con sus árboles de
raíces
que agarran la
tierra
como las manos los
cuerpos
que piden tacto.
El tren de Djibuti
entraba lentamente y
escupiendo humo
en el túnel.
Ante la mar eritrea,
¿cuántas aletas de
tiburón
contamos con las
manos en visera sobre los ojos?
Pero brillaban bajo
el agua
perlas y peces de
colores
y nos metimos:
que transparente es
la desnudez.
Ondulaban nuestras
sombras
sobre la blanca
arena del fondo.
Que dura la flor
roja del coral.
Es posible bajo el
agua
el fuego y el humo.
Y en la playa
nos daban sombra
olivos con las raíces en el mar:
el deseo es el largo
camino de la rapa
que desea hacerse
hueso dentro de una boca.
Agatárquides de
Cnidos en el siglo II aC
lo escribió:
aquí los hombres
son felices,
pescan enormes
bancos de peces palpitantes
y saben que el amor
es precisamente el
pez que se escapa siempre
de la red. No se
preocupan
porque saben que una
parte del mar son lágrimas
y este azul les dice
que todos somos islas.
¿Cómo naufragar
para despertar
salvado en la orilla de aquello que más deseas?
Viven en plenitud
a la sombra turgente
de los cuerpos,
puesto que el deseo
tiene solución
igual que al sorgo
maduro le llega
el pase de la
guadaña.
Hiere
el cuerpo el frío y es un insulto
a
la desnudez. Pero en Dire Dawa
nacen
los ríos que nunca desembocan
porque
mueren en los páramos del Hararge:
el
calor era pesado y redondo
como
una pisada de elefante.
¿Recuerdas
los círculos de los buitres sobre nosotros?
Pero
eran de luz
las
dentaduras en la noche:
el
hambre de los colmillos del collar
y
tu sonrisa. Y en el jeep
me
traducías los nombres de los antiguos reyes de Etiopía:
Wedem
Arad, que da miedo como una selva,
Savia
Bahr-Asgad, que hará postrarse al mar,
Anbassa
Badar, más temible que el león,
Badel
Nany, que dispersa victorioso a los enemigos,
y nuestro único
enemigo
era el olvido que
llegaría
igual que la lluvia
caliente de los monzones:
arrancando flores de
las acacias,
inundando nidos de
marabús,
erosionando la
tierra,
trayendo el hambre:
las vacas mueven la
cola sin fuerza,
se les marcan las
costillas
y a mí en el cuerpo
exactamente
tu ausencia.
Puesto que solo te
recordaba ya a trozos
inconexos
como las manchas en
los cuellos de las jirafas.
Pero en las montañas
de Entoto
habíamos visto
pintada en una ermita
la historia de
Belai,
un caníbal que se
había comido 72 hombres:
se escondía en los
manglares a la espera de una víctima,
la abrazaba y
devoraba su cuerpo
con nuestra misma
pasión
y los besos. El
deseo
es el tiempo de
espera entre el hambre
y los dientes al
morder.
Ahora giro empalado
sobre el fuego,
y a mi alrededor,
ellos,
desnudos y con
cenefas pintadas en la piel,
cantan, bailan y
tocan los tambores.
Han venido los
dioses a mí.
Manuel Forcano (El tren de Bagdad, 2004)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario