MEMBIJ
No perdis el
temps desitjant que les coses siguin diferents.
THORTON WILDER
La fe és un país
del qual no et deixen sortir,
però surts.
M’havien dit que
l’infern eren flames
en un camp de blat,
i que al paradís hi arribaríem,
però anàvem
muntats en un pollí
que, tot i les
bastonades,
no volia caminar.
Davant el silenci
del Déu únic,
vaig fer riure i
cantar sàtirs i ninfes,
silens i déus
menors.
Aviat van arribar
epifanies
i transfiguracions:
vaig entrar al món
de les metamorfosis
i als rituals
de libació de
l’aiguamel i el vi
damunt cossos oferts
en sacrifici.
A voltes
m’escorxaven, en d’altres
jo era el ganivet.
Vaig tornar a les
coses de debò:
els sons de les
flautes, les estrelles,
els grans arbres i
les fonts.
I per això vaig
anar a Membij,
una vila beduïna a
l’est d’Alep
que va ser durant
molts segles una ciutat sagrada:
la gran Hieràpolis,
on una gran deu brollava de la terra
i les aigües eren
d’un blau d’ull que ho veia tot.
Hi acudien milers de
pelegrins,
i també jo volia
arribar-m’hi,
car a Hieràpolis
quan els coloms
s’envolaven
no s’alçaven
amunt,
ans reculava el món
avall sota llurs ales,
i l’estàtua d’or
d’Atàgartis
fulgurava al sol i
els devots es llençaven nus al llac
per nedar en el seu
reflex a l’aigua.
La carretera que
porta Membij
travessa un paisatge
d’arbres torçats pel vent
i ramats de bens
escanyolits
amb tot el sol a la
llana:
vet aquí els únics
vellons d’or que queden
i algú per
sobreviure els degollarà demà.
Argonauta dins un
taxi compartit,
navego cap a Membij
per entre un cel de
pols
i camps plantats de
pedres.
Unes dones amb
gerres van a cercar aigua:
gràcies a elles
cada dia beu aire
el pou. La quietud,
foc que espera ser
encès.
I només per la
carretera el nostre cotxe:
un dit per una
cicatriu.
De vegades furgo en
la meva fe
com els gats de nit
la brossa:
sempre hi ha alguna
cosa que alimenta,
algun dels pans i
els peixos,
un os mal escurat de
la resurrecció dels morts,
i creix la meva gana
per arribar a Membij
i sadollar-me dels
àpats sagrats que hom celebrava
les salvatges nits
d’Atagàrtis:
el foc, els cants,
les contorsions,
els cabells
esbullats, les flors en trenes,
els crits dels
animals sacrificats,
udols, les danses,
convulsions,
els ulls en blanc,
tots als peus de
l’estàtua:
mans alçades que
oferien,
mans alçades que
rebien,
i en la culminació
de l’èxtasi
homes embogits que
es castraven
per ofrenar el seu
sexe.
I el taxi avança
ràpid, endavant,
en el meu atzucac.
Els fem omnipotents,
els déus,
perquè nosaltres no
podem res
-no acabem mai cap
camí
i mira com ens
despentina el vent-,
i omnipresents,
perquè som
nosaltres qui no som mai enlloc:
arribo a Membij però
cerco al cap dels carrers
les ruïnes de
Hieràpolis.
On el temple blanc?
El llac sagrat,
l’aigua que
crepita? La majestat i el vent
als estendards dels
reis de Pèrsia, on?
On els braços forts
i nuosos dels devots
alçant les
víctimes? La fe
que ens ha de
consolar,
el foc que mulla,
on?
Membij s’aixeca
damunt una ciutat
que només existeix
en la meva apostasia.
Atàgartis -dic-,
allò que tots els
emperadors d’Orient van venerar
és enmig d’una
estesa d’escombraries fumejants,
i el vent corre
vestit de bosses de plàstic negre.
Totes les
reverències muden en menyspreu.
Atagàrtis -dic-,
al basar ningú et
coneix
i ningú no sap el
braó dels teus muscles daurats.
Tots els déus moren
així,
amb el gest fàcil
d’espantar una mosca,
i llurs preceptes,
un dia o altre, deixen de complir-se
com joguines
abandonades
per nens que s’han
fet grans.
Atagàrtis -dic-,
un vell faquir clama
pel carrer:
“Teníeu raó,
menjar vidres feia mal
i sí que punxava el
llit de pues.”
Tots els miracles
acaben per ser entesos.
I aleshores només
ens queda la pietat:
la carícia al gat
escombriare,
i al pot de llauna
del faquir
una moneda.
El perdó ja existia
abans que res.
Com les
supersticions, l’odi i les pors.
L’atzar absurd i
capriciós, i el desig
que fa transparent
la roba de qui el teu cos demana.
El càstig de
l’esperança.
La prostitució en
aquest bordell
on vénen de cap de
setmana els pastors de la comarca.
Els cargols segurs
dins de llurs closques,
esclafats. La sort
que es mofa de
nosaltres
en el bes no dat a
qui volia ser estimat.
El menypreu propi
quan som conscients
de tot el que hem
deixat passar.
Per què he vingut a
Membij?
La sensació
d’equivocar-se.
Ja no tinc fe.
Però espero. Faig
autoestop
i algun cotxe se
m’endurà de Membij.
La impaciència és
un bosc d’arbres petits.
Em para un camió.
Deixo la ciutat
sagrada enrere
cada cop més petita
al mirall retrovisor.
Trec la mà per la
finestra i acarono l’aire.
El camioner em posa
la seva mà al genoll.
Somriu. Atagàrtis
-dic-,
per fi.
Manuel Forcano (El tren de Bagdad, 2004)
MEMBIJ
No pierdas el
tiempo deseando que las cosas sean diferentes.
THORTON WILDER
La fe es un país
del cual no te dejan salir,
pero sales.
Me habían dicho que
el infierno eran llamas
en un campo de
trigo, y que llegaríamos al paraíso,
pero íbamos
montados en un pollino
que, pese a los
bastonazos,
no quería andar.
Ante el silencio del
Dios único,
hice reír y cantar
a sátiros y ninfas,
silenos y dioses
menores.
Pronto llegaron
epifanías
y transfiguraciones:
entré en el mundo
de las metamorfosis
y en los rituales
de libación de
aguamiel y vino
sobre cuerpos
ofrecidos en sacrificio.
A veces me
desollaban, otras
yo era el cuchillo.
Volví a las cosas
de verdad:
los sonidos de las
flautas, las estrellas,
los grandes árboles
y las fuentes.
Y por eso fui a
Membij,
una villa beduina al
este de Alepo
que fue durando
muchos siglos una ciudad sagrada:
la gran Hierápolis,
donde un gran manantial brotaba de la tierra
y las aguas eran de
un azul de ojo que lo veía todo.
Acudían miles de
peregrinos,
y también yo quería
ir,
puesto que en
Hierápolis
cuando las palomas
volaban
no se elevaban hacia
arriba,
sino que reculaba el
mundo bajo sus alas,
y la estatua de oro
de Atágartis
fulguraba al sol y
los devotos se tiraban desnudos en el lago
para nadar en su
reflejo en el agua.
La carretera que
lleva a Membij
atraviesa un paisaje
de árboles torcidos por el viento
y rebaños de
corderos escuálidos
con todo el sol en
la lana:
he aquí los únicos
vellocinos de oro que quedan
y alguien para
sobrevivir los degollará mañana.
Argonauta dentro de
un taxi compartido,
navego hacia Membij
por entre un cielo
de polvo
y campos plantados
de piedras.
Unas mujeres con
jarras van a buscar agua:
gracias a ellas cada
día bebe aire
el pozo. La quietud,
fuego que espera ser
encendido.
Y por la carretera
solamente nuestro coche:
un dedo por una
cicatriz.
A veces hurgo en mi
fe
como los gatos por
la noche en la basura:
siempre hay algo que
alimenta,
alguno de los panes
y los peces,
un hueso mal roído
de la resurrección de los muertos,
y crece mi hambre
para llegar a Membij
y saciarme de las
comidas sagradas que se celebraban
las salvajes noches
de Atágartis:
el fuego, los
cantos, las contorsiones,
los cabellos
revueltos, las flores en las trenzas,
los gritos de los
animales sacrificados,
aullidos, las
danzas, convulsiones,
los ojos en blanco,
todos a los pies de
la estatua:
manos alzadas que
ofrecían,
manos alzadas que
recibían,
y en la culminación
del éxtasis
hombres enloquecidos
que se castraban
para ofrendar su
sexo.
Y el taxi avanza
rápido, adelante,
en mi callejón sin
salida.
Los hacemos
omnipotentes, a los dioses,
porque nosotros no
podemos nada
-no acabamos nunca
ningún camino
y mira como nos
despeina el viento-,
y omnipresentes,
porque somos
nosotros quienes no estamos nunca en ninguna parte:
llego a Membij pero
busco al principio de las calles
las ruinas de
Hierápolis.
¿Dónde el templo
blanco? ¿El lago sagrado,
el agua que crepita?
¿La majestad y el viento
en los estandartes
de los reyes de Persia, dónde?
¿Dónde los brazos
fuertes y nudosos de los devotos
levantando a las
víctimas? ¿La fe
que tiene que
consolar,
el fuego que moja,
dónde?
Membij se levanta
encima de una ciudad
que solo existe en
mi apostasía.
Atágartis -digo-,
lo que todos los
emperadores de Oriente veneraron
está en medio de
una extensión de basuras humeantes,
y el viento corre
vestido de bolsas de plástico negro.
Todas las
reverencias se transforman en menosprecio.
Atágartis -digo-,
en el bazar nadie te
conoce
y nadie sabe del
vigor de tus dorados hombros.
Todos los dioses
mueren así,
con el gesto fácil
de asustar una mosca,
y sus preceptos, un
día u otro, dejan de cumplirse
como juguetes
abandonados
por niños que se
han hecho mayores.
Atágartis -digo-,
un viejo faquir
clama por la calle:
“teníais razón,
comer vidrios hacía daño
y sí que pinchaba
la cama de púas.”
Todos los milagros
acaban por ser entendidos.
Y entonces solo nos
queda la piedad:
la caricia al gato
barrendero,
y en el bote de lata
del faquir
una moneda.
El perdón ya
existía antes que nada.
Como las
supersticiones, el odio y los miedos.
El azar absurdo y
caprichoso, y el deseo
que hace
transparente la ropa de quien tu cuerpo desea.
El castigo de la
esperanza.
La prostitución en
este burdel
donde vienen de fin
de semana los pastores de la comarca.
Los caracoles
seguros dentro de sus caparazones,
chafados. La suerte
que se mofa de
nosotros
en el beso no dado a
quien quería ser querido.
Nuestro propio
menosprecio cuando somos conscientes
de todo lo que hemos
dejado pasar.
¿Por qué he venido
a Membij?
La sensación de
equivocarse.
Ya no tengo fe.
Pero espero. Hago
autostop
y algún coche se me
llevará de Membij.
La impaciencia es un
bosque de árboles pequeños.
Me para un camión.
Dejo la ciudad
sagrada atrás
cada vez más
pequeña en el espejo retrovisor.
Saco la mano por la
ventanilla y acaricio el aire.
El camionero me pone
su mano en la rodilla.
Sonríe. Atágartis
-digo-,
por fin.
Manuel Forcano (El tren de Bagdad, 2004)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario