Avui
t’he cercat, amic, entre foscants;
m’he
confós en les fulles, i m’he perdut
pel
senderol dels verns.
Al
braç, un cistell massissat d’ombres i de versos
i
un aixolet de marges sortillers.
Un
didal d’aigua verda m’ha dut la remor dels teus passos;
un
pols de llum negra t’ha escossellada la veu.
I
a cada revolt hi eres tu, i jo cavalcava un destrer de neulia;
i
a cada recolze una lluna, i tu cavalcaves el sol.
Veig
treure’m, llavors, el vestit de vilera
i
a la teva pell vaig escriure l’avui i el demà.
Tot
era una selva de paraules
i
era tot una paraula embullada entre arços gegants.
Dansaven
entorn les pinyes i les glans s’irisaven,
quan
ens sorprengué la remota tremolor d’una vall vidrera.
Maria-Mercè Marçal (Cau de Llunes, 1973-1976)
Hoy
te he buscado, amigo, entre tinieblas;
me
he fundido en las hojas, y me he perdido
por
sendero de alisos.
En
el brazo, una cesta macizada de sombras y de versos
y
una azuela de márgenes sortílegos.
Un
dedal de agua verde me ha traído el rumor de tus pasos;
un
pulso de luz negra te ha deshecho la voz.
Y
en cada curva estabas tú, y yo cabalgaba un caballo de niebla;
y
en cada recodo una luna, y tú cabalgabas el sol.
Me
quité, entonces, el traje de ruindad
y
en tu piel escribí el hoy y el mañana.
Era
todo una selva de palabras
y
era todo una palabra enredada entre espinos gigantes.
Danzábamos
en torno a las piñas y las bellotas se irisaban,
cuando
nos sorprendió el temblor remoto de un valle vidrioso.
Maria-Mercè Marçal (Cau de Llunes, 1973-1976)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario