jueves, 12 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXXV – JOCS D’AMOR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXXV – JOCS D’AMOR

Parada al batent de l’aire,
l’amor t’ullarà ben tost.
Ponceila, no et gronxis gaire,
que bota com un llagost;
primer, de l’orella al caire;
després, de la falda al rost.

Sí tan primparada et troba
que, amb un tremolor de pell,
t’espolses els plecs de roba
que serven polsina d’ell,
en ser que obriràs l’alcova,
punxades et fa el turmell.

Amor i dolor fan lliga
i es tenen el guany partit.
Fa veure, l’amor, que triga,
i el passa, el dolor, escondit.
La llàgrima que mustiga
la copsa l’amic ardit.

L’amor, si et ballà la testa,
és aire que ve i se’n va;
si et plau d’aigualir la festa,
és pluja d’abril enllà;
si amarga la boca et resta,
és terra de fanguissar.

Com tija de foc s’abranda
(aquest és son bell costum).
S’esquinça com una randa
el seu torterol de fum.
Irònic, potser, comanda.
Irònic, també, es consum.

Vindrà, massa tard, l’esmena?
Si el deixes, veuràs com ell
les ales plegà a l’esquena
portant-les com un cistell.
Hi posa buirac i bena
com estres de ferro vell.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXXV – JUEGOS DE AMOR

Quieta en el balcón del aire,
te verá pronto el amor.
Niña, no te mezas tanto,
que bota cual saltamontes;
una, de la oreja al borde;
dos, del regazo a la cuesta.

Sí tan endeble te encuentra
que, con un temblor de piel,
te sacudes el vestido
que guarda polvo de él,
cuando la alcoba abrirás,
punzadas te hará el tobillo.

Amor y dolor se unen
y la ganancia reparten.
El amor hace que tarda,
y, oculto, lo entra el dolor.
La lágrima que se mustia
la entiende el amigo osado.

Amor, si baila en la testa,
es aire que viene y va;
si quieres aguar la fiesta,
es lluvia de abril pasado;
si amarga la boca queda,
es tierra de cenagal.

Al fuego, cual raíz se inflama
(esta es su bella costumbre).
Se rasgan como un encaje
sus arabescos de humo.
Irónico, tal vez, manda.
Irónico, tal vez, se agota.

¿Llegará, tarde, la enmienda?
Si dejas, verás como él
cerró alas en la espalda
llevándolas como un cesto.
Ponle acericos y vendas,
avíos de hierro viejo.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario