sábado, 31 de octubre de 2020

POEMA INACABAT de Gabriel Ferrater (7ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

POEMA INACABAT (7ª Part) 


Carquinyolis vaig endrapant
a La Mallorquina comprats

(d’aquells que tu vas ensenyar-me
que m’agradessin) i m’alarma
que no sé reprendre el meu fil.
Ah, sí. Poc que té res de fi.
Només cal dir que la misèria
material, va fent misèria
moral, i que la meva gent,
infectats tots d’empobriment
(pel burgès, no hi ha malaltia
més greu, i de llarga agonia),
fan un llatzeret supurant:
soferts, abnegats i covards.
Dues virtuts, doncs, per un vici,
però són virtuts de martiri
i el vici cova crueltat.
Si algú s’anava defensant
eren els homes de la casa:
tenien hores fora. El pare
no podia pas treballar:
uns quants dies per vigilar
la collita, i uns quants pels comptes,
li deixaven molt d’any de sobres.
Prou va provar d’arrodonir
les entrades. Va pensar fins
de nits. De lluny, va cursar ordres,
els cursos se li van confondre,
i mesos tard, es va aclarir
que s’havia enganxat els dits.
Quiet per fi (l’ull de les dones
a sobre), matava les hores
tanmateix fora de la llar:
casino, cafè, sindicat
(vull dir Institut de Sant Isidre).
Que el vigilessin, ell sabia
com era inútil; de dines
ja no en tenia de sobrers.
No crec que arribés a comprendre
que mai no en va tenir: la terra
li sedejava una saó
d’invenció d’inversió.
Ell que dels guanys en deia estalvis,
tenia l’esma o el desvari
d’ajudar fugues i transports
del diner lluny del seu terròs.
No ve a tomb. Quan jo l’agafo
ja no hi havia lloc a càlculs.
Tenia fills, carn de l’instint
que el seu diner havia absorbit:
calaven foc fugint la crema
i estudiaven tots carrera.
Tots ells diner desinvertit,
desamortitzat i evadit.
Nou mesos l’any, si bé prenien
pocs banys i poques calories,
no inspiraven aire de llar.
Eren tots bons estudiants,
estimulats per la por blava
de no ser-hi a temps. Els mascles
els teníem doncs agullats
o bé terminalment garats.
….Tota estació de triatge
vol vies mortes. Per la casa
s’allargava el branc femení,
sense esporgada ni cultiu.
Esporgada? Pornografia.
Cultiu? Qui s’hi comprometria
ans de saber el gust dels marits:
no lliguem de mans el destí.
He conegut un cert possible
marit. Només el repel.lia
(no es tracta de gustos: el mot
el dóna la precaució)
en una euga de qui mirava
les dents, amb vistes a honorar-la
muntant-la, que per mala sort
fos filla única. El conhort
d’un heretatge no pagava
de trobar-la individuada.
En les dones, la quantitat
garanteix la uniformitat
o la neutralitat interna.
La botella l’encetem plena.
Una dona, l’ús l’ha d’omplir,
El cos, d’allò que seran fills,
i l’enteniment, de decències
que deslliuraran paciències.
Resoltament quantitatiu,
ho era el petit món femení
del qual et conto. No em distreguis.
Vull que l’heroïna coneguis
i són tantes que les confonc.
Ah, ja la veig. Iguals com són,
per complicar, de l’una a l’altra
es passen els vestits. Bé, i ara
que l’heroïna vol entrar
sembla que em toca d’agafar
un to de ximpleria lírica.
Però vull la faula verídica,
i la noia, si no es retorç
el fet, no era, de bon tros,
tan maca com ets tu, Helena.
Tenia un aire de mosqueta
morta de fred i de tristor
i un somriure com un llagost
agafat entre dues pedres
i que sap que les ha de prémer
la força ferotge del nen.
Em commou, però reconec
que m’avenço. Entre les filles,
l’únic per què se’m discrimina
és l’acció del meu relat
i encara no hi hem arribat.
Ni la mateixa matriarca
va distingir mai els caràcters.
Les reconeixia pel torn
domèstic d’obligacions
que les veia exercir. Cridava
els noms (declino de posar-ne),
i li marcaven uns muntets
d’accions passades, palets
que no formaven ordre en sèries
ni sistemes de coherència.
Que un palet canviés de munt
era accident força comú
però inadvertit: la memòria
tombarellejava. La història
familiar, era (si puc
mirar-la amb ulls de Collingwood)
de scissors-and paste. Una pega
encrostada i massa resseca.
Dos fets, en tot aquell arxiu,
romanen ben atribuïts,
mai trasbalsats: el matrimoni
de la tercera, i el desori
que la segona va portar,
la monja, quan va reclutar,
perquè també en fos, la minyona.
La veritat, no vull fer broma.
Sostinc que no sóc jo el pervers,
i exagero perquè ric verd.
Més em valdrà que llisqui ràpid
per aquell ordre casernari
que veig que no em pot induir
simpatia, i de subversiu
als meus anys no se n’és amb gràcia.
Acomunades en la màtria
(de pàtries, no n’han entès
ni el primer mot del primer vers:
vull dir, ni tan sols l’aritmètica,
vull dir, ni un bri d’intel.ligència),
cada noia té el seu ombriu
racó dolç, i un plat preferit
que cuina el dia que li toca,
i una animeta que reposa
(l’ànima, aquest minúscul foc
d’una cuca de llum: el cos).
I si algun dia algun espasme
convulsa un séc a alguna galta,
no es pot pas dir que sigui un fet:
s’oblida com els pensaments
o les pel.lícules o els somnis.
De tant en tant esclaten odis
i tremen veus. Pot ser tenaç
la lluita, però no se sap
gairebé res. Els homes deixen
la casa, i és cridat el clergue.
La mare sempre s’ha guiat
per un principi ben trenat
que el seu cervellet no destria:
una temptació, tan viva
que els mariques i els capellans
no s’hi sabran resistir mai,
és la de fer mal a una dona,
i el clergue doncs és arma forta
per les civils guerres fembrils.
Si un dia el crides, bon profit,
però a mi, eh, no me’n parlis,
perquè els capellans em fan fàstic.
No m’ho aprovo: que el país
l’empesten fàstics repodrits
per una por llarga. I entendre
sé prou bé que és millor que témer,
però que vols fer-hi? Som tots
(que no em protesti el mot de Hobbes
perquè, de pas, el crido a lleva)
fills de l’espanyol i la seva
muller de sempre, que és la por.
De muralles contra la por,
als possessius que som els homes
només ens n’aixequen les coses.
Com vols no veure’ns esverats,
els que vivim tan desmoblats?
Recordes el me estoy quedando
tan pobre
, d’Antonio Machado?
Com li va fugint el sentit
d’ell mateix, i del seu destí.
A mi em fuig el d’aquest poema
quan les persones em sofreixen.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968) 



POEMA INACABADO (7ª Parte)



.Voy zampando carquiñolis
comprados en La Mallorquina

(de aquellos que me enseñaste
a apreciar) y me alarma
que no sé retomar el hilo.
Ah, sí. No tiene nada de fino.
Solo hay que decir que la miseria
material, va ocasionando miseria
moral, y que mi gente,
infectados todos de empobrecimiento
(para el burgués, no hay mayor
dolencia, y de larga agonía),
forman un supurante lazareto:
sufridos, abnegados y cobardes.
Dos virtudes, pues, por un vicio,
pero son virtudes de martirio
y el vicio incuba crueldad.
Si algunos se iban defendiendo
eran los hombres de la casa:
pasaban horas fuera. El padre

no podía trabajar:
algunos días por vigilar
la cosecha, y otros por las cuentas,
le dejaban mucho año de sobra.
Bastante intentó redondear
las entradas. Hasta pensó
por las noches. De lejos, cursó órdenes,
los derroteros se le confundieron,
y meses más tarde, se supo
que se había pillado los dedos.
Finalmente quieto (la mirada de las mujeres
encima), aún así mataba
las horas fuera del hogar:
casino, café, sindicato
(quiero decir Instituto de San Isidro).
Sabía él lo inútil que era
que lo vigilaran; ya no le quedaba
dinero de sobra.
No creo que llegara a entender
que nunca tuvo: la tierra
estaba sedienta de una sazón
de invención de inversión.
Él que llamaba ahorros a las ganancias,
tenía el ánimo o el desvarío
de ayudar fugas y transportes
de dinero lejos de su terrón.
No viene al caso. Cuando yo me hice cargo
ya no había lugar a cálculos.
Tenía hijos, carne del instinto
que su dinero había absorbido:
prendían fuego huyendo de la quema
y estudiaban todos carrera.
Todos ellos dinero desinvertido,
desamortizado y evadido.
Nueve meses al año, aunque tomaban
pocos baños y pocas calorías,
no inspiraban el aire del hogar.
Eran todos buenos estudiantes,
estimulados por el miedo azulado
de no llegar a tiempo. Los machos
los teníamos pues aguzados
o bien terminalmente garantizados.
….Toda estación de triaje
requiere vías muertas. Por la casa
se alargaba el ramal femenino,
sin limpieza ni cultivo.
¿Limpieza? Pornografía.
¿Cultivo? Quién se comprometería
sin conocer el gusto de los maridos:
no atemos de manos el destino.
He conocido a cierto posible
marido. Solo le repelía
(no se trata de gustos: la palabra
la da la precaución)
de una yegua a quien miraba
la dentadura, con vistas a honrarla
montándola, que por desgracia
fuera hija única. El desconsuelo
de una heredad no compensaba
hallarla individuada.
En las mujeres, la cantidad
garantiza la uniformidad
o la neutralidad interna.
La botella la comenzamos llena.
A una mujer, el uso la tiene que llenar,
El cuerpo, de lo que serán hijos,
y el entendimiento, de decencias
que liberarán paciencias.
Resueltamente cuantitativo,
era el pequeño mundo femenino
del cual te hablo. No me distraigas.
Quiero que conozcas a la heroína
y son tantas que las confundo.
Ah, ya la veo. Como son iguales,
para complicar las cosas, de una a otra
se cambian los trajes. Bien, y ahora
que la heroína quiere entrar
parece que me toca coger
un tono de tontería lírica.
Pero quiero la fábula verídica,
y la muchacha, si no se tergiversa
el hecho, no era, con mucho,
tan guapa como tú lo eres, Helena.
Tenía un aire de mosquita
muerta de frío y de tristeza
y una sonrisa como de saltamontes
cogido entre dos piedras
y que sabe que las tiene que apretar
la feroz fuerza del niño.
Me conmueve, pero reconozco
que me adelanto. Entre las hijas,
lo único por lo que se me discrimina
es la acción de mi relato
y todavía no hemos llegado.
Ni la misma matriarca
distinguió nunca los caracteres.
Las reconocía por el turno
doméstico de obligaciones
que les veía ejercer. Decía
sus nombres (declino ponerlos),
y le marcaban unos montoncitos
de acciones pasadas, palillos
que no formaban orden en series
ni sistemas de coherencia.
Que un palillo cambiara de montón
era accidente bastante común
pero inadvertido: la memoria
daba volteretas. La historia
familiar, era (si puedo
verla con los ojos de Collingwood)
de scissors-and-paste. Un pegamento
encostrado y demasiado reseco.
Dos hechos, en todo aquel archivo,
permanecen bien atribuidos,
nunca alterados: el matrimonio
de la tercera, y el desbarajuste
que produjo la segunda,
la monja, cuando reclutó,
para que también lo fuera, a la criada.
La verdad, no quiero bromear.
Sostengo que no soy yo el cruel,
y exagero porque rio verde.
Más me valdrá pasar deprisa
por aquel orden cuartelero
que veo que no me puede producir
simpatía, y subversivo
a mis años no se es con gracia.
Congregadas en la matria
(de patrias, no han entendido
ni la primera palabra del primer verso:
quiero decir, ni siquiera la aritmética,
quiero decir, ni una pizca de inteligencia),
cada chica tiene su umbrío
rincón dulce, y un plato preferido
que cocina el día que le toca,
y una almita que reposa
(el alma, este fuego minúsculo
de luciérnaga: el cuerpo).
Y si algún día algún espasmo
convulsiona un pliegue en alguna mejilla,
no se puede decir que haya ocurrido:
se olvida como los pensamientos
o las películas o los sueños.
De vez en cuando estallan odios
y atruenan voces. Puede ser tenaz
la lucha, pero no se conoce
casi nada. Los hombres abandonan
la casa, y se llama al clérigo.
La madre siempre se ha guiado
por un principio bien urdido
que su cerebrito no discierne:
una tentación, tan intensa
que los maricas y los curas
no se sabrán nunca resistir,
es hacer daño a una mujer,
y el clérigo pues es arma mayor
para las guerras civiles hembriles.
Si un día lo llamas, buen provecho,
pero a mí, eh, no me hables,
que los curas me dan asco.
No me lo apruebo: que apestan
el país ascos repodridos
por un largo miedo. Y sé entender
muy bien que es mejor que temer,
pero ¿qué quieres hacerle? Todos somos
(que no me proteste la máxima de Hobbes
porque, de paso, lo llamo a leva)
hijos del español y su
mujer de siempre, que es el miedo.
Murallas contra el miedo,
a los hombres con lo posesivos que somos
solo nos las levantan las cosas.
¿Cómo quieres no vernos confundidos,
a quienes vivimos tan desamueblados?
¿Recuerdas el me estoy quedando
tan pobre
, de Antonio Machado?
Cómo le va huyendo el sentido
de él mismo, y de su destino.
A mí me huye el de este poema
cuando las personas me sufren.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968) 

(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario