jueves, 29 de octubre de 2020

POEMA INACABAT de Gabriel Ferrater (5ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

POEMA INACABAT (5ª Part) 

 

.Vejam si encarrilo la història
que et vull contar, i que la memòria

(de la invenció, no em faig ús)
em proposa feta per tu.
No sé quin nus subtil us lliga,
tu i el meu temps i aquelles vides
que un dia es van esbatanar
prop meu. Sempre l’imaginar
neix així: de sobte se’ns qualla
un pacte d’ombres separades.
No em costa de veure que el nus
és un garbuix de joventuts:
la que em recordo i no m’enyoro,
la que en tu miro, i les que et conto
i que són les que conec menys.
Qui conta, no sempre promet
de donar res millor que un dubte.
Jo no corro fires amb mules
per carregar de certituds:
si un dia en tinc, hauré perdut
llibertat de renunciar-hi
i és a ser lliure que em vull hàbil.
(Si vols marxants de certituds,
et diré noms: en sé més d’un.)
Veus, el conte em toca d’escriure
i, per on començar? Sóc lliure,
car buridanesc m’he trobat
(asinari de Buridan
caldria potser dir: la meva
estació, amb ben poques treves
de decisió. Els meus instants
són reversibles com els guants.
...Revertirem aquell principi
que t’he donat. Prego que oblidis
l’heroi per ara. Et parlaré,
no de l’heroïna ben bé,
però de la seva família.
Hi ha un bon motiu, no em tinguis tírria
per tants viratges. Ara entrem
a l’escenari de la res.
Oh, m’avorreix tant de descriure
els llocs on no voldria viure
que no et parlaré d’aquell pis.
Hi fressejaven els matins
molts germans i moltes germanes
i també una mare i un pare,
i la qüestió subsegüent
que els desficiava tots ells
era de trobar com fugir-ne.
D’algun recurs eren les misses,
oh però, oh, com m’avorreix
un agrumollament espès
de família tota carca!
No voldria pas despullar-ne
ni un, de tota aquella gent.
El mal és que són bona gent
i a menysprear-los no m’arrisco,
ni hi guanyaria res. Si els privo
de consistència moral,
com podria després muntar
un conte sobre el que sofrien?
Ben cert és que sempre sofrien
i no pas com sofreixo jo
l’endemà d’un excés d’alcohol,
quan un pensament em consola:
he consumit més que no em prova
i el consum (si arriba a l’abús,
què hi farem) és un bon costum.
Ells, de bon tros, no consumien
el que els provava. S’empobrien,
que és la vocació fatal,
a Catalunya, del rural.
Per molt que hagi anat agreujant-se,
bé ho vèiem a trenc dels quarantes,
quan era negre tot mercat
i ells mig gosaven vanejar
que sota negrors tirarien
sempre, si mai no se’n sortien.
Va arribar l’any quaranta-cinc
i els van retirar tot permís
per delirar que les riqueses
són, d’entre cartes de pobreses,
les cartes d’amunt del castell.
Terratinents incompetents,
una restricció de crèdits
els ha guardat d’extrems temperis
durant quinze anys, i els ha fet por
(sents què diuen?) d’inflació.
Aquí me’ls tens. Que els personatges
me’ls aconilli aquesta classe,
em sap greu, però què hi puc fer?
I encara em sap un altre greu
que vinguin junt amb mi del poble
on es va embolicar la troca
del fil que sóc. Vaig estrebant
(com arrancar una crosta abans
de temps, pervers): el fil estiro
per descobrir fins on arribo.
No gens lluny. De tradicions,
d’enginys o plaers o vigors,
el meu poble no en dóna gaires.
Però saber que tant poc valen
no és poc. Reus, on he nascut,
es delata com cas agut
d’ineficàcia econòmica.
Qui no sempre papa falòrnies
no pot deixar de descobrir
com a menys tot se’n va venint,
i així, Reus és un poble cínic.
Tenint-lo lluny, el dic magnífic.
Tots hi viuen molt barrejats,
sense parets ni dignitats,
ni els cal espiar ni esmunyir-se
per saber on para i on tira
cada casa, que el desesper
els és comú, perquè tots ells
van ser fundats en un cert règim
que ara agonitza, en el decenni
penúltim del segle passat,
per francesos i avantpassats.
Ja fa temps que el francès és fora
i s’ha anat afluixant  la molla
dels llinatges. Han adoptat
política de gos flotant.
Partits per l’avellana turca,
pel vi xilè i  per l’andalusa
oliva, s’han arruïnat.
I quant al vi del Priorat
(o Tarragona: l’optimista
denominació d’origen),
és, com sempre, vi de pagès
destinat a l’ús de l’anglès
(baix welfare) que del Port es priva.
Del vi de pagès diu el mite
que tan bo és. No en facis cas:
és vi no del tot fermentat,
que guarda dolç, com les idees
dels nostres polítics d’esquerra.
Tothom que el carro va empenyent
preveu el pedregal darrer,
i el meu poble (t’ho deia un dia)
l’única idea constructiva
que ha tingut d’ençà que visc jo
és de posar-se a covar ous.
Gràcies, sí, també els meus versos.
Aquest és teu, poc que ho esmeno
(ni podria: com més anem
més s’inflecta per tu la veu),
però et diré que la passada
tirada, m’ha vingut girant-se
a Josep Pla que és a Llofriu.
No ens coneixem, però m’escriu,
amable, quan rep els meus llibres,
i al llarg dels anys, són els seus llibres
que m’han ensenyat a mirar
la gent del país català.
Tu reies de veure, aquell dia,
com jo m’embarbussava d’ira
per tractar de pobres els rics
que suren pel nostre país.
Veuràs, no em puc pagar manies
ni dèries distributives.
A mi que no sóc productiu
m’interessa que ells siguin rics.
Bon paràsit, tinc consciència
que si no em creix grassa la bèstia
cap mirall no em veurà engreixar.
I també ho ha dit Josep Pla.

 

POEMA INACABAT (Les dones i els dies, 1968) 



POEMA INACABADO (5ª Parte)


.A ver si encarrilo la historia
que te quiero contar, y que la memoria

(de la invención, no hago uso)
me sugiere hecha para ti.
No sé qué nudo sutil os ata,
a ti y a mi tiempo y a esas vidas
que un día se abrieron de par en par
cerca mío. Imaginar nace
siempre así: de repente se nos cuaja
un pacto de sombras separadas.
No me cuesta ver que el nudo
es un revoltijo de juventudes:
la que recuerdo y no añoro,
la que en ti miro, y las que te cuento
y que son las que menos conozco.
Quién cuenta, no siempre promete
ofrecer nada mejor que una duda.
Yo no recorro ferias con mulas
para cargar con certezas:
si un día las tengo, habré perdido
la libertad de renunciar
y es a ser libre para lo que me quiero hábil.
(Si quieres vendedores de certezas,
te diré nombres: conozco a más de uno.)
Ves, me toca escribir el cuento
y, ¿por dónde empiezo? Soy libre,
puesto que buridanesco me he encontrado
(asinario de Buridán
quizás haría falta decir: mi
estación, con muy pocas treguas
de decisión. Mis instantes
son reversibles como los guantes.
....Revertiremos aquel principio
que te he dado. Te ruego olvides
al héroe por ahora. Te hablaré,
no exactamente de la heroína,
pero sí de su familia.
Hay un buen motivo, no me tengas manía
por tantas vueltas. Ahora entramos
en el escenario de la res.
Oh, me aburre tanto describir
los lugares donde no querría vivir
que no te hablaré de aquel piso.
Hacíamos ruido por las mañanas
muchos hermanos y muchas hermanas
y también una madre y un padre,
y la cuestión subsiguiente
que los inquietaba a todos ellos
era encontrar como huir.
Las misas servían de alguna ayuda,
¡pero oh, oh, como me aburre
un espeso apelmazamiento
de familia totalmente carca!
No querría desnudar
a ninguna, de aquellas personas.
Lo malo es que son buena gente
y no me arriesgo a despreciarlos,
ni ganaría nada. ¿Si los privo
de consistencia moral,
como podría montar después
un cuento sobre lo mucho que sufrían?
Es verdad que sufrían siempre
y no como sufro yo
al día siguiente de un exceso de alcohol,
cuando un pensamiento me consuela:
he bebido más de lo que me conviene
y beber (si llega al abuso,
qué le vamos a hacer) es una buena costumbre.
Ellos, con mucho, no bebían
lo que les convenía. Se empobrecían,
que es la vocación fatal,
en Cataluña, del rural.
Por mucho que se haya ido agravando,
bien lo veíamos a principios de los cuarenta,
cuando todo el mercado era negro
y ellos osaban medio envanecerse
que bajo negruras estarían
siempre, si no salían nunca.
Llegó el año cuarenta y cinco
y les retiraron cualquier permiso
para delirar que las riquezas
son, de entre cartas de pobrezas,
las cartas de encima del castillo.
Terratenientes incompetentes,
una restricción de créditos
les ha protegido de extremos temporales
durante quince años, y les ha dado miedo
(¿oyes lo que dicen?) la inflación.
Aquí los tienes. Que a los personajes
me los amedrente esta clase,
me sabe mal, pero ¿qué puedo hacer?
Y aún me sabe peor
que vengan conmigo del pueblo
donde se enredó la madeja
del hilo que soy. Voy estirando
(como arrancar una costra antes
de tiempo, cruel): estiro el hilo
para descubrir hasta donde llego.
Nada lejos. Tradiciones,
ingenios o placeres o vigores,
no da muchos mi pueblo.
Pero saber que valen tan poco
no es poco. Reus, donde he nacido,
se delata como un caso agudo
de ineficacia económica.
Quien no caza moscas siempre
no puede dejar de descubrir
cómo todo va yendo a menos,
y así, Reus es un pueblo cínico.
Teniéndolo lejos, lo llamo magnífico.
Viven todos muy mezclados,
sin paredes ni dignidades,
ni les hace falta espiar ni colarse
para saber dónde está y a dónde va
cada familia, que el desespero
les es común, porque todas ellas
fueron fundadas en un cierto régimen
que ahora agoniza, en el penúltimo
decenio del siglo pasado,
por franceses y antepasados.
Hace ya tiempo que el francés se ha ido
y se ha ido aflojando el muelle
de los linajes. Han adoptado
política de perro flotante.
Partidos por la avellana turca,
por el vino chileno y por la andaluza
aceituna, se han arruinado.
Y en cuanto al vino del Priorato
(o Tarragona: la optimista
denominación de origen),
es, como siempre, vino de payés
destinado al uso del inglés
(bajo welfare) que se priva del Oporto.
Del vino de payés dice el mito
que es muy bueno. No hagas caso:
es vino no fermentado del todo,
que conserva dulzor, como las ideas
de nuestros políticos de izquierdas.
Todo el mundo que va empujando el carro
prevé el pedregal último,
y mi pueblo (un día te lo dije)
la única idea constructiva
que ha tenido desde que yo vivo
es ponerse a empollar huevos.
Gracias, sí, también mis versos.
Este es tuyo, no lo niego
(ni podría: cuanto más avanzo
más se postra mi voz por ti),
pero te diré que la pasada
tirada, me ha llegado dirigiéndose
a Josep Pla que está en Llofriu.
No nos conocemos, pero, amable,
cuando recibe mis libros, me escribe,
y a lo largo de los años, sus libros
me han enseñado a mirar
a la gente del país catalán.
Tú te reías de ver, aquel día,
como me atropellaba de ira
por tratar de pobres a los ricos
que flotan por nuestro país.
Verás, no me puedo costear manías
ni obsesiones distributivas.
A mí que no soy productivo
me interesa que ellos sean ricos.
Buen parásito, tengo conciencia
que si la bestia no engorda
ningún espejo me verá engordar.
Y lo ha dicho también Josep Pla.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versón de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario