POEMA INACABAT (5ª Part)
….Vejam
si encarrilo la història
que et vull contar, i que la
memòria
(de la invenció,
no em faig ús)
em proposa feta per tu.
No sé quin nus
subtil us lliga,
tu i el meu temps i aquelles vides
que un
dia es van esbatanar
prop meu. Sempre l’imaginar
neix
així: de sobte se’ns qualla
un pacte d’ombres separades.
No
em costa de veure que el nus
és un garbuix de joventuts:
la
que em recordo i no m’enyoro,
la que en tu miro, i les que et
conto
i que són les que conec menys.
Qui conta, no sempre
promet
de donar res millor que un dubte.
Jo no corro fires
amb mules
per carregar de certituds:
si un dia en tinc,
hauré perdut
llibertat de renunciar-hi
i és a ser lliure
que em vull hàbil.
(Si vols marxants de certituds,
et diré
noms: en sé més d’un.)
Veus, el conte em toca d’escriure
i,
per on començar? Sóc lliure,
car buridanesc m’he
trobat
(asinari de Buridan
caldria potser dir: la
meva
estació, amb ben poques treves
de decisió. Els meus
instants
són reversibles com els guants.
...Revertirem
aquell principi
que t’he donat. Prego que oblidis
l’heroi
per ara. Et parlaré,
no de l’heroïna ben bé,
però de
la seva família.
Hi ha un bon motiu, no em tinguis tírria
per
tants viratges. Ara entrem
a l’escenari de la res.
Oh,
m’avorreix tant de descriure
els llocs on no voldria viure
que
no et parlaré d’aquell pis.
Hi fressejaven els matins
molts
germans i moltes germanes
i també una mare i un pare,
i la
qüestió subsegüent
que els desficiava tots ells
era de
trobar com fugir-ne.
D’algun recurs eren les misses,
oh
però, oh, com m’avorreix
un agrumollament espès
de
família tota carca!
No voldria pas despullar-ne
ni un, de
tota aquella gent.
El mal és que són bona gent
i a
menysprear-los no m’arrisco,
ni hi guanyaria res. Si els
privo
de consistència moral,
com podria després muntar
un
conte sobre el que sofrien?
Ben cert és que sempre sofrien
i
no pas com sofreixo jo
l’endemà d’un excés d’alcohol,
quan
un pensament em consola:
he consumit més que no em prova
i
el consum (si arriba a l’abús,
què hi farem) és un bon
costum.
Ells, de bon tros, no consumien
el que els provava.
S’empobrien,
que és la vocació fatal,
a Catalunya, del
rural.
Per molt que hagi anat agreujant-se,
bé ho vèiem a
trenc dels quarantes,
quan era negre tot mercat
i ells mig
gosaven vanejar
que sota negrors tirarien
sempre, si mai no
se’n sortien.
Va arribar l’any quaranta-cinc
i els van
retirar tot permís
per delirar que les riqueses
són,
d’entre cartes de pobreses,
les cartes d’amunt del
castell.
Terratinents incompetents,
una restricció de
crèdits
els ha guardat d’extrems temperis
durant quinze
anys, i els ha fet por
(sents què diuen?) d’inflació.
Aquí
me’ls tens. Que els personatges
me’ls aconilli aquesta
classe,
em sap greu, però què hi puc fer?
I encara em sap
un altre greu
que vinguin junt amb mi del poble
on es va
embolicar la troca
del fil que sóc. Vaig estrebant
(com
arrancar una crosta abans
de temps, pervers): el fil estiro
per
descobrir fins on arribo.
No gens lluny. De
tradicions,
d’enginys o plaers o vigors,
el meu poble no
en dóna gaires.
Però saber que tant poc valen
no és poc.
Reus, on he nascut,
es delata com cas agut
d’ineficàcia
econòmica.
Qui no sempre papa falòrnies
no pot deixar de
descobrir
com a menys tot se’n va venint,
i així, Reus
és un poble cínic.
Tenint-lo lluny, el dic magnífic.
Tots
hi viuen molt barrejats,
sense parets ni dignitats,
ni els
cal espiar ni esmunyir-se
per saber on para i on tira
cada
casa, que el desesper
els és comú, perquè tots ells
van
ser fundats en un cert règim
que ara agonitza, en el
decenni
penúltim del segle passat,
per francesos i
avantpassats.
Ja fa temps que el francès és fora
i s’ha
anat afluixant la molla
dels llinatges. Han
adoptat
política de gos flotant.
Partits per l’avellana
turca,
pel vi xilè i per l’andalusa
oliva, s’han
arruïnat.
I quant al vi del Priorat
(o Tarragona:
l’optimista
denominació d’origen),
és, com sempre, vi
de pagès
destinat a l’ús de l’anglès
(baix welfare)
que del Port es priva.
Del vi de pagès diu el mite
que tan
bo és. No en facis cas:
és vi no del tot fermentat,
que
guarda dolç, com les idees
dels nostres polítics
d’esquerra.
Tothom que el carro va empenyent
preveu el
pedregal darrer,
i el meu poble (t’ho deia un dia)
l’única
idea constructiva
que ha tingut d’ençà que visc jo
és
de posar-se a covar ous.
Gràcies, sí, també els meus
versos.
Aquest és teu, poc que ho esmeno
(ni podria: com
més anem
més s’inflecta per tu la veu),
però et diré
que la passada
tirada, m’ha vingut girant-se
a Josep Pla
que és a Llofriu.
No ens coneixem, però m’escriu,
amable,
quan rep els meus llibres,
i al llarg dels anys, són els seus
llibres
que m’han ensenyat a mirar
la gent del país
català.
Tu reies de veure, aquell dia,
com jo
m’embarbussava d’ira
per tractar de pobres els rics
que
suren pel nostre país.
Veuràs, no em puc pagar manies
ni
dèries distributives.
A mi que no sóc productiu
m’interessa
que ells siguin rics.
Bon paràsit, tinc consciència
que
si no em creix grassa la bèstia
cap mirall no em veurà
engreixar.
I també ho ha dit Josep Pla.
POEMA INACABAT (Les dones i els dies, 1968)
POEMA INACABADO (5ª Parte)
….A
ver si encarrilo la historia
que te quiero contar, y que la
memoria
(de la invención, no hago uso)
me sugiere
hecha para ti.
No sé qué nudo sutil os ata,
a ti y a mi
tiempo y a esas vidas
que un día se abrieron de par en
par
cerca mío. Imaginar nace
siempre así: de repente se
nos cuaja
un pacto de sombras separadas.
No me cuesta ver
que el nudo
es un revoltijo de juventudes:
la que recuerdo
y no añoro,
la que en ti miro, y las que te cuento
y que
son las que menos conozco.
Quién cuenta, no siempre
promete
ofrecer nada mejor que una duda.
Yo no recorro
ferias con mulas
para cargar con certezas:
si un día las
tengo, habré perdido
la libertad de renunciar
y es a ser
libre para lo que me quiero hábil.
(Si quieres vendedores de
certezas,
te diré nombres: conozco a más de uno.)
Ves, me
toca escribir el cuento
y, ¿por dónde empiezo? Soy
libre,
puesto que buridanesco me he encontrado
(asinario de
Buridán
quizás haría falta decir: mi
estación, con muy
pocas treguas
de decisión. Mis instantes
son reversibles
como los guantes.
....Revertiremos
aquel principio
que te he dado. Te ruego olvides
al héroe
por ahora. Te hablaré,
no exactamente de la heroína,
pero
sí de su familia.
Hay un buen motivo, no me tengas manía
por
tantas vueltas. Ahora entramos
en el escenario de la res.
Oh,
me aburre tanto describir
los lugares donde no querría
vivir
que no te hablaré de aquel piso.
Hacíamos ruido por
las mañanas
muchos hermanos y muchas hermanas
y también
una madre y un padre,
y la cuestión subsiguiente
que los
inquietaba a todos ellos
era encontrar como huir.
Las misas
servían de alguna ayuda,
¡pero oh, oh, como me aburre
un
espeso apelmazamiento
de familia totalmente carca!
No
querría desnudar
a ninguna, de aquellas personas.
Lo malo
es que son buena gente
y no me arriesgo a despreciarlos,
ni
ganaría nada. ¿Si los privo
de consistencia moral,
como
podría montar después
un cuento sobre lo mucho que sufrían?
Es
verdad que sufrían siempre
y no como sufro yo
al día
siguiente de un exceso de alcohol,
cuando un pensamiento me
consuela:
he bebido más de lo que me conviene
y beber (si
llega al abuso,
qué le vamos a hacer) es una buena
costumbre.
Ellos, con mucho, no bebían
lo que les
convenía. Se empobrecían,
que es la vocación fatal,
en
Cataluña, del rural.
Por mucho que se haya ido agravando,
bien
lo veíamos a principios de los cuarenta,
cuando todo el mercado
era negro
y ellos osaban medio envanecerse
que bajo
negruras estarían
siempre, si no salían nunca.
Llegó el
año cuarenta y cinco
y les retiraron cualquier permiso
para
delirar que las riquezas
son, de entre cartas de pobrezas,
las
cartas de encima del castillo.
Terratenientes incompetentes,
una
restricción de créditos
les ha protegido de extremos
temporales
durante quince años, y les ha dado miedo
(¿oyes
lo que dicen?) la inflación.
Aquí los tienes. Que a los
personajes
me los amedrente esta clase,
me sabe mal, pero
¿qué puedo hacer?
Y aún me sabe peor
que vengan conmigo
del pueblo
donde se enredó la madeja
del hilo que soy. Voy
estirando
(como arrancar una costra antes
de tiempo,
cruel): estiro el hilo
para descubrir hasta donde llego.
Nada
lejos. Tradiciones,
ingenios o placeres o vigores,
no da
muchos mi pueblo.
Pero saber que valen tan poco
no es poco.
Reus, donde he nacido,
se delata como un caso agudo
de
ineficacia económica.
Quien no caza moscas siempre
no
puede dejar de descubrir
cómo todo va yendo a menos,
y
así, Reus es un pueblo cínico.
Teniéndolo lejos, lo llamo
magnífico.
Viven todos muy mezclados,
sin paredes ni
dignidades,
ni les hace falta espiar ni colarse
para saber
dónde está y a dónde va
cada familia, que el desespero
les
es común, porque todas ellas
fueron fundadas en un cierto
régimen
que ahora agoniza, en el penúltimo
decenio del
siglo pasado,
por franceses y antepasados.
Hace ya tiempo
que el francés se ha ido
y se ha ido aflojando el muelle
de
los linajes. Han adoptado
política de perro flotante.
Partidos
por la avellana turca,
por el vino chileno y por la
andaluza
aceituna, se han arruinado.
Y en cuanto al vino
del Priorato
(o Tarragona: la optimista
denominación
de origen),
es, como siempre, vino de payés
destinado al
uso del inglés
(bajo welfare) que se priva del
Oporto.
Del vino de payés dice el mito
que es muy bueno.
No hagas caso:
es vino no fermentado del todo,
que conserva
dulzor, como las ideas
de nuestros políticos de
izquierdas.
Todo el mundo que va empujando el carro
prevé
el pedregal último,
y mi pueblo (un día te lo dije)
la
única idea constructiva
que ha tenido desde que yo vivo
es
ponerse a empollar huevos.
Gracias, sí, también mis
versos.
Este es tuyo, no lo niego
(ni podría: cuanto más
avanzo
más se postra mi voz por ti),
pero te diré que la
pasada
tirada, me ha llegado dirigiéndose
a Josep Pla que
está en Llofriu.
No nos conocemos, pero, amable,
cuando
recibe mis libros, me escribe,
y a lo largo de los años, sus
libros
me han enseñado a mirar
a la gente del país
catalán.
Tú te reías de ver, aquel día,
como me
atropellaba de ira
por tratar de pobres a los ricos
que
flotan por nuestro país.
Verás, no me puedo costear manías
ni
obsesiones distributivas.
A mí que no soy productivo
me
interesa que ellos sean ricos.
Buen parásito, tengo
conciencia
que si la bestia no engorda
ningún espejo me
verá engordar.
Y lo ha dicho también Josep Pla.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versón de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario