domingo, 25 de octubre de 2020

POEMA INACABAT de Gabriel Ferrater (1ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

POEMA INACABAT

Aquell que va emprenyar el talòs
Garcés i el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu que hi torna sense esmena.
….Vull contar un conte impertinent,
però el deixaré per després
i aniré allargant el meu pròleg.
L’ompliré de gent i de coses
i d’afectes. Diré que sóc
a Cadaqués, en ple melós
i endormiscat mes de setembre
(quan les hiperbòries fembres
van mancant) del seixanta-u
amb vent de mar sense recurs
(només que aquesta matinada
sembla que es gira tramuntana
i em fa por el fred que passarem,
per bé que l’aire serà net
i neta l’aigua: m’acontenta
més quan és bruta i ben calenta).
….El dedicar vindrà primer.
A tu, Helena, que m’has fet
conèixer Cristià que imito
(només que jo del tot no rimo),
dona novella, que has marxat
amb la faldilla de tergal
i el jersei verd, a examinar-te
del Cristià de qui parlàvem
precisament, tan vivament
i els seus mots i els seus arguments
(oh Déu, com ell renegaria
si sabés que d’Erec i Enida
us n’hauríeu d’examinar)
te’ls aplicaves a cantar
(un triomf de gall t’encenia)
la passió amb què descobries
que les coses que tu has volgut
i que algunes que has obtingut
són velles com les velles faules
i molt més velles que els exàmens:
a tu, Helena, que ara aprens
a viure (digues, em permets
que vingui a classe amb tu, i m’assegui
al teu costat, fins que me’n treguin?),
que llesta d’exàmens, demà
a la una, veurem baixar
de l’autobús, a tu, Helena,
vull oferir-te aquest poema.
….A mi no em faria cap por
que fos pedregós i reblós,
però com que és teu, i tu fina,
li daré passades de llima,
miraré que el mot i que el vers
no se’m pensin que tenen drets
a una vida d’exuberància
lluny de la meva vigilància.
Serà el meu tema, justament,
el dret a fer-se independent,
però serà el dret de les filles
que jo no tinc. Les meves rimes
vull que obeeixin sense embuts.
Quan tingui els mots fermats ben curt
m’atorgaré tota permesa,
patriarca que s’hi rabeja.
Seré digressiu i cursiu,
anacolútic i al.lusiu.
Faré llistes de bones coses
i de dolentes, noms de noies:
per exemple la Maribel
que enguany ens ha lluit promès
i deu tenir gust de llimona.
Jo m’entenc, i aquesta és la forma
com tinc decidit de seguir.
Potser el sol fi d’això que escric
és el meu propòsit de plagi.
Vull que d’un cop tots es refacin
que copio els medievals.
Sempre ho he fet i declarat
i sempre he vist que no s’ho creien.
Ingenus que són. Els poetes,
ben cert que som uns mentiders
però abans i encara més
cert és que som uns egoistes.
Compte que no direm mentides
de nosaltres. La veritat
ens sembla més interessant
perquè ens porta nosaltres dintre.
Sóc poeta medievista,
deixem-ho doncs per afirmat,
i deixa’m ara saludar
els lleials a l’edat mitjana
que no somnien cavalcades
ni alicorns ni sarraïns.
De cavallers, mai no n’he vist.
….Si bé la seva edat mitjana
tirant a moréasiana,
no me la crec, Josep Carner
que tots nosaltres ens ha fet
i és a Brussel.les grisa d’aigua,
reclama el meu primer homenatge.
….Tu amb qui parlàvem d’Ausiàs
i recordàvem “la canal
de Flandes”, Rosa Leveroni,
quan uns nòrdics que Déu confongui
anaven per embarrancar
i ens ho miràvem consternats
de la terrassa del Marítim,
Rosa, no em fallis, i no oblidis
que tu em deus i jo et dec un vers
i que tant tu com jo els devem
a la Roser, que la risible
posta de sol de l’altre dia
no convé que caigui en l’oblit
ans que el seu fet li sigui dit.
Rèiem tots tres i ens astoràvem
d’aquell sanguinós melodrama
ofert al teatre de dalt
del camí vell de Port Lligat.
Recordes com el sol rodava,
baldufa negra, i s’espantava
de caure darrera el Pení?
Com si fos res tan decisiu
que un vespre mori, el poca-solta
que per tornar té la seva hora -
No segueixo, ho va dir Catul,
i la natura en fa un abús
(que ens coneix impressionables)
quan ens dóna aquests espectacles.
Sabem venjar-nos amb els mots.
Aquí en tens una versió,
però te n’enviaré una altra
amb més metàfora i menys dansa.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 

 

POEMA INACABADO

Aquel que incordió al zoquete
Garcés y al ruinoso Tejedor
cuando hizo sus primeros poemas,
veréis que insiste sin enmienda.
….Quiero contar un cuento impertinente,
pero lo dejaré para después
e iré alargando mi prólogo.
Lo llenaré de gente y de cosas
y de afectos. Diré que estoy
en Cadaqués, en pleno meloso
y adormilado mes de septiembre
(cuando las hiperbóreas féminas
van faltando) del sesenta y uno
con viento de mar sin recursos
(solo que esta madrugada
parece que se gira tramontana
y me da miedo el frío que pasaremos,
si bien el aire estará limpio
y limpia el agua: me gusta
más cuando está sucia y muy caliente).
….La dedicatoria vendrá lo primero.
A ti, Helena, que me has hecho
conocer a Chrétien al que imito
(solo que yo no rimo del todo),
mujer reciente, que te has ido
con la falda de tergal
y el jersey verde, a examinarte
del Chrétien de quien hablábamos
precisamente, tan vivamente
y sus palabras y sus argumentos
(oh Dios, cómo renegaría él
si supiera que os tendríais
que examinar de Erec y Enida)
los utilizabas para cantar
(un triunfo de gallo te encendía)
la pasión con que descubrías
que las cosas que has deseado
y algunas que has obtenido
son tan viejas como las viejas fábulas
y mucho más viejas que los exámenes:
a ti, Helena, que ahora aprendes
a vivir (di, ¿me permites
que vaya a clase contigo, y me siente
a tu lado, hasta que me echen?),
que libre de exámenes, mañana
a la una, veremos bajar
del autobús, a ti, Helena,
quiero ofrecerte este poema.
….A mí no me daría ningún miedo
que fuera pedregoso y vacío,
pero como es tuyo, y tú fina,
le daré pasadas de lima,
miraré que palabra y verso
no crean que tienen derecho
a una vida de exuberancia
lejos de mi vigilancia.
Será mi tema, precisamente,
el derecho a hacerse independiente,
pero será el derecho de las hijas
que yo no tengo. Mis rimas
quiero que obedezcan sin tapujos.
Con las palabras atadas corto
me otorgaré toda permisividad,
patriarca que se regodea.
Seré digresivo y cursivo,
anacolítico y alusivo.
Haré listas de cosas buenas
y malas, nombres de muchachas:
por ejemplo Maribel
que este año nos ha exhibido novio
y debe saber a limón.
Yo me entiendo, y esta es la manera
como tengo decidido continuar.
Quizás la única finalidad de lo que escribo
es mi propósito de plagio.
Quiero que de una vez todos se den cuenta
que copio a los medievales.
Siempre lo he hecho y declarado
y siempre he visto que no se lo creían.
Qué ingenuos son. Los poetas,
seguro que somos unos mentirosos
pero antes y todavía más
seguro somos unos egoístas.
Figúrate si no diremos mentiras
sobre nosotros. La verdad
nos parece más interesante
porque nos lleva a nosotros dentro.
Soy poeta medievalista,
démoslo pues por afirmado,
y ahora déjame saludar
a los leales a la Edad Media
que no sueñan con cabalgadas
ni con unicornios ni con sarracenos.
Caballeros, yo nunca  he visto.
….Si bien su Edad Media
tirando a moréasiana,
no me la creo, Josep Carner
que a todos nosotros nos ha hecho
y está en Bruselas gris de agua,
reclama mi primer homenaje.
….Tú con quien hablábamos de Ausiàs
y recordábamos “el canal
de Flandes”, Rosa Leveroni,
cuando unos nórdicos que Dios confunda
iban a embarrancar
y consternados los mirábamos
desde la terraza del Marítimo,
Rosa, no me falles, y no olvides
que tú me debes y yo te debo un verso
y que tanto tú como yo los debemos
a Roser, que la ridícula
puesta de sol del otro día
no conviene que caiga en el olvido
sino que su existencia sea proclamada.
Reíamos los tres y nos asombrábamos
de aquel sanguinolento melodrama
ofrecido en el teatro de encima
del camino viejo de Port Lligat.
¿Recuerdas cómo rodaba el sol,
negra peonza, y se asustaba
de ir a caer tras el Pení?
Como si nada fuera tan decisivo
como la muerte de un atardecer, el tarambana
que tiene su hora para volver -
No sigo, lo dijo Cátulo,
y la natura abusa
(pues nos sabe impresionables)
cuando nos ofrece estos espectáculos.
Sabemos vengarnos con palabras.
Aquí te dejo una versión,
pero te enviaré otra
con más metáfora y menos danza.


Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario