POEMA
INACABAT
Aquell que va emprenyar el talòs
Garcés i
el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu
que hi torna sense esmena.
….Vull
contar un conte impertinent,
però el deixaré per després
i
aniré allargant el meu pròleg.
L’ompliré de gent i de
coses
i d’afectes. Diré que sóc
a Cadaqués, en ple
melós
i endormiscat mes de setembre
(quan les hiperbòries
fembres
van mancant) del seixanta-u
amb vent de mar sense
recurs
(només que aquesta matinada
sembla que es gira
tramuntana
i em fa por el fred que passarem,
per bé que
l’aire serà net
i neta l’aigua: m’acontenta
més
quan és bruta i ben calenta).
….El
dedicar vindrà primer.
A tu, Helena, que m’has fet
conèixer
Cristià que imito
(només que jo del tot no rimo),
dona
novella, que has marxat
amb la faldilla de tergal
i el
jersei verd, a examinar-te
del Cristià de qui
parlàvem
precisament, tan vivament
i els seus mots i els
seus arguments
(oh Déu, com ell renegaria
si sabés que
d’Erec i Enida
us n’hauríeu d’examinar)
te’ls
aplicaves a cantar
(un triomf de gall t’encenia)
la
passió amb què descobries
que les coses que tu has volgut
i
que algunes que has obtingut
són velles com les velles faules
i
molt més velles que els exàmens:
a tu, Helena, que ara
aprens
a viure (digues, em permets
que vingui a classe amb
tu, i m’assegui
al teu costat, fins que me’n treguin?),
que
llesta d’exàmens, demà
a la una, veurem baixar
de
l’autobús, a tu, Helena,
vull oferir-te aquest poema.
….A
mi no em faria cap por
que fos pedregós i reblós,
però
com que és teu, i tu fina,
li daré passades de llima,
miraré
que el mot i que el vers
no se’m pensin que tenen drets
a
una vida d’exuberància
lluny de la meva vigilància.
Serà
el meu tema, justament,
el dret a fer-se independent,
però
serà el dret de les filles
que jo no tinc. Les meves rimes
vull
que obeeixin sense embuts.
Quan tingui els mots fermats ben
curt
m’atorgaré tota permesa,
patriarca que s’hi
rabeja.
Seré digressiu i cursiu,
anacolútic i
al.lusiu.
Faré llistes de bones coses
i de dolentes, noms
de noies:
per exemple la Maribel
que enguany ens ha lluit
promès
i deu tenir gust de llimona.
Jo m’entenc, i
aquesta és la forma
com tinc decidit de seguir.
Potser el
sol fi d’això que escric
és el meu propòsit de plagi.
Vull
que d’un cop tots es refacin
que copio els medievals.
Sempre
ho he fet i declarat
i sempre he vist que no s’ho
creien.
Ingenus que són. Els poetes,
ben cert que som uns
mentiders
però abans i encara més
cert és que som uns
egoistes.
Compte que no direm mentides
de nosaltres. La
veritat
ens sembla més interessant
perquè ens porta
nosaltres dintre.
Sóc poeta medievista,
deixem-ho doncs
per afirmat,
i deixa’m ara saludar
els lleials a l’edat
mitjana
que no somnien cavalcades
ni alicorns ni
sarraïns.
De cavallers, mai no n’he vist.
….Si
bé la seva edat mitjana
tirant a moréasiana,
no me la
crec, Josep Carner
que tots nosaltres ens ha fet
i és a
Brussel.les grisa d’aigua,
reclama el meu primer
homenatge.
….Tu
amb qui parlàvem d’Ausiàs
i recordàvem “la canal
de
Flandes”, Rosa Leveroni,
quan uns nòrdics que Déu
confongui
anaven per embarrancar
i ens ho miràvem
consternats
de la terrassa del Marítim,
Rosa, no em
fallis, i no oblidis
que tu em deus i jo et dec un vers
i
que tant tu com jo els devem
a la Roser, que la risible
posta
de sol de l’altre dia
no convé que caigui en l’oblit
ans
que el seu fet li sigui dit.
Rèiem tots tres i ens
astoràvem
d’aquell sanguinós melodrama
ofert al teatre
de dalt
del camí vell de Port Lligat.
Recordes com el sol
rodava,
baldufa negra, i s’espantava
de caure darrera el
Pení?
Com si fos res tan decisiu
que un vespre mori, el
poca-solta
que per tornar té la seva hora -
No segueixo,
ho va dir Catul,
i la natura en fa un abús
(que ens coneix
impressionables)
quan ens dóna aquests espectacles.
Sabem
venjar-nos amb els mots.
Aquí en tens una versió,
però
te n’enviaré una altra
amb més metàfora i menys dansa.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
POEMA
INACABADO
Aquel que incordió al zoquete
Garcés y al
ruinoso Tejedor
cuando hizo sus primeros poemas,
veréis
que insiste sin enmienda.
….Quiero
contar un cuento impertinente,
pero lo dejaré para después
e
iré alargando mi prólogo.
Lo llenaré de gente y de cosas
y
de afectos. Diré que estoy
en Cadaqués, en pleno meloso
y
adormilado mes de septiembre
(cuando las hiperbóreas
féminas
van faltando) del sesenta y uno
con viento de mar
sin recursos
(solo que esta madrugada
parece que se gira
tramontana
y me da miedo el frío que pasaremos,
si bien el
aire estará limpio
y limpia el agua: me gusta
más cuando
está sucia y muy caliente).
….La
dedicatoria vendrá lo primero.
A ti, Helena, que me has
hecho
conocer a Chrétien al que imito
(solo que yo no rimo
del todo),
mujer reciente, que te has ido
con la falda de
tergal
y el jersey verde, a examinarte
del Chrétien de
quien hablábamos
precisamente, tan vivamente
y sus
palabras y sus argumentos
(oh Dios, cómo renegaría él
si
supiera que os tendríais
que examinar de Erec y Enida)
los
utilizabas para cantar
(un triunfo de gallo te encendía)
la
pasión con que descubrías
que las cosas que has deseado
y
algunas que has obtenido
son tan viejas como las viejas
fábulas
y mucho más viejas que los exámenes:
a ti,
Helena, que ahora aprendes
a vivir (di, ¿me permites
que
vaya a clase contigo, y me siente
a tu lado, hasta que me
echen?),
que libre de exámenes, mañana
a la una, veremos
bajar
del autobús, a ti, Helena,
quiero ofrecerte este
poema.
….A mí no me daría
ningún miedo
que fuera pedregoso y vacío,
pero como es
tuyo, y tú fina,
le daré pasadas de lima,
miraré que
palabra y verso
no crean que tienen derecho
a una vida de
exuberancia
lejos de mi vigilancia.
Será mi tema,
precisamente,
el derecho a hacerse independiente,
pero será
el derecho de las hijas
que yo no tengo. Mis rimas
quiero
que obedezcan sin tapujos.
Con las palabras atadas corto
me
otorgaré toda permisividad,
patriarca que se regodea.
Seré
digresivo y cursivo,
anacolítico y alusivo.
Haré listas
de cosas buenas
y malas, nombres de muchachas:
por ejemplo
Maribel
que este año nos ha exhibido novio
y debe saber a
limón.
Yo me entiendo, y esta es la manera
como tengo
decidido continuar.
Quizás la única finalidad de lo que
escribo
es mi propósito de plagio.
Quiero que de una vez
todos se den cuenta
que copio a los medievales.
Siempre lo
he hecho y declarado
y siempre he visto que no se lo creían.
Qué
ingenuos son. Los poetas,
seguro que somos unos mentirosos
pero
antes y todavía más
seguro somos unos egoístas.
Figúrate
si no diremos mentiras
sobre nosotros. La verdad
nos parece
más interesante
porque nos lleva a nosotros dentro.
Soy
poeta medievalista,
démoslo pues por afirmado,
y ahora
déjame saludar
a los leales a la Edad Media
que no sueñan
con cabalgadas
ni con unicornios ni con sarracenos.
Caballeros,
yo nunca he visto.
….Si
bien su Edad Media
tirando a moréasiana,
no me la creo,
Josep Carner
que a todos nosotros nos ha hecho
y está en
Bruselas gris de agua,
reclama mi primer homenaje.
….Tú
con quien hablábamos de Ausiàs
y recordábamos “el canal
de
Flandes”, Rosa Leveroni,
cuando unos nórdicos que Dios
confunda
iban a embarrancar
y consternados los
mirábamos
desde la terraza del Marítimo,
Rosa, no me
falles, y no olvides
que tú me debes y yo te debo un verso
y
que tanto tú como yo los debemos
a Roser, que la
ridícula
puesta de sol del otro día
no conviene que caiga
en el olvido
sino que su existencia sea proclamada.
Reíamos
los tres y nos asombrábamos
de aquel sanguinolento
melodrama
ofrecido en el teatro de encima
del camino viejo
de Port Lligat.
¿Recuerdas cómo rodaba el sol,
negra
peonza, y se asustaba
de ir a caer tras el Pení?
Como si
nada fuera tan decisivo
como la muerte de un atardecer, el
tarambana
que tiene su hora para volver -
No sigo, lo dijo
Cátulo,
y la natura abusa
(pues nos sabe
impresionables)
cuando nos ofrece estos espectáculos.
Sabemos
vengarnos con palabras.
Aquí te dejo una versión,
pero te
enviaré otra
con más metáfora y menos danza.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario