lunes, 26 de octubre de 2020

POEMA INACABAT de Gabriel Ferrater (2ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

 "POEMA INACABAT" (2ª Part)

 

.Vós, mestre Foix, Josep Vicenç
de qui em separa el Cap de Creus
(puix que sou al Port de la Selva)

comptant per mar (així faig veure
que jo també em dic mariner),
vós que trobeu per aquells quers
pedres tarades d’or oníric,
i vós que heu fet català el líric
vers de Bernat de Ventadorn,
us exposo aquest vers fosc
on arribo, jo que les notes
altes, les don com les granotes.
Tampoc enguany no hauré vingut,
tal com teníem convingut,
a seguir-vos pel país lític.
Em va sobtar un còlic nefrític
(pedra també, dins el ronyó)
i em va retòrcer mig agost.
Si bé la pedra era petita
i em va revelar la morfina
(val força la pena: fa lluny
el món, i li treu la ferum),
no li agraeixo l’estrebada.
Per cert, va dir el doctor Boada,
que és el metge vostre i el meu,
que a un temperament com el meu
li feia por de receptar-li
morfina, que no guanyés l’hàbit.
Em va semblar ben curiós
el nosce te ipsum forçós:
vull dir que vaig saber com pensen
els metges, de qui fa poemes.
….I a Jaime Gil, que si fa ús
d’edat mitjana, no en fa abús,
però te sextina i albada,
i a Lluis que l’acompanyava
quan van venir a Cadaqués
ja fa deu dies amb escreix,
i em van portar una cantimplora
(dic ampolla) d’alcohol de Scotland,
ara els recordo aquell passeig
en una tarda de mareig
quan, més enllà de S’Arenella,
vam anar a explorar les trinxeres
que són obra dels enxufats
de la guerra de fa vint anys,
i obra instructiva: les trinxeres
que mostren com es perden guerres
(he volgut assonantar guerx
per mostrar com s’esguerra un vers).
Helena, enxufat significa
aquell que d’anar al front s’esquiva
sense amagar-se: diplomat
i amb mapa i prismàtics armat,
vigila costes, veu espies,
denuncia i clava pallisses.
….Com que no sóc desagraït,
de cor saludo els erudits
i els seus estris, els films, la làmpara
de quars, amb les antigues làmpares
on es cremen ulls diligents
que abans que els meus corren el text
per mi frisós d’arbres i d’homes,
el mig llegeixen, mig anoten,
i me’l passen molt puntuat
i tot amarat d’aparat.
Gràcies, doncs, Pere Bohigas,
pel teu Ausiàs (una mina
d’hores de llapis i silló
penetrant la teva lliçó),
Pere amb qui espero dues albes
(i amb la Mercè) cada any sens falta:
la de Sant Pere i de Cap d’Any.
No fallarem tampoc enguany.
I com que tinc molta ignorància
i em cal freqüent auxili, gràcies,
Antoni Comas que de nits
véns al Carioca on bec gin
esmolat, i prens taronjada
i la blancor em treus desclovada
d’un vers clos on se m’han romput
les dents (després somrius confús
que la nou sigui tan mollassa).
Gràcies doncs a tots els altres,
Massó-Torrents, Serra-Baldó,
Riquer i els Rubió, tots dos,
i els editors de bona jeia,
Champion i Casacuberta.
I a Halle, on hi ha bons teutons,
i a les cases amb lexicons
que fullejo entre dues copes
o bé entre el martini i la sopa:
la teva, Eduard Valentí,
ja ho saps, i tu, Joan Petit.
….I ara mirem d’anar per feina.
De cavallers, abans ho deia,
no n’he vist mai. Per altra part,
aquests que troten per semblar
que ho són, els trobo tan abjectes
que no en tallaria una llesca.
Val més provar de mirar just
i reconèixer el que jo puc.
Si volgués fer com William Morris
se n’aniria tot en orris.
Ell embarcava el rei Artur
i Ginevra i Excalibur,
i ho salvava a cop d’erotisme,
de sentiment i de sadisme.

 

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 

 

"POEMA INACABADO (2ª Parte)

 

.A usted, maestro Foix, Josep Vicenç
de quien me separa el Cabo de Creus
(por cuanto está en Port de la Selva)
contando por mar (así hago ver
que también yo soy marinero),
a usted que encuentra por esas tierras
piedras tocadas de oro onírico,
y a usted que ha hecho catalán el lírico
verso de Bernat de Ventadorn,
le expongo este oscuro verso
hasta donde alcanzo, yo que las notas
altas, las doy como las ranas.
Tampoco este año habré ido,
tal como habíamos convenido,
a seguirle por el país lítico.
Me sorprendió un cólico nefrítico
(piedra también, en el riñón)
y me retorció medio agosto.
Aunque la piedra era pequeña
y me descubrió la morfina
(vale la pena: aleja
el mundo, y le quita la pestilencia),
no le agradezco el zarandeo.
Por cierto, dijo el doctor Boada,
que es su médico y el mío,
que a un temperamento como el mío
le daba miedo recetarle
morfina, no fuera a habituarse.
Me pareció muy curioso
lo nosce te ipsum forzoso:
quiero decir que supe como piensan
los médicos, de quienes escriben poemas.
….Y a Jaime Gil, que si hace uso
de la Edad Media, no hace abuso,
pero tiene una sextina y una albada,
y a Luis que lo acompañaba
cuando vinieron a Cadaqués
ya hace diez días de sobra,
y me trajeron una cantimplora
(digo botella) de alcohol de Scotland,
ahora les recuerdo aquel paseo
en una tarde de mareo
cuando, más allá de S’Arenella,
fuimos explorando las trincheras
obra de los enchufados
de la guerra de hace veinte años,
y obra instructiva: las trincheras
que muestran como se pierden guerras
(he querido asonantar mal
para mostrar como se estropea un verso).
Helena, enchufado significa
aquel que se evita ir al frente
sin esconderse: diplomado
y con mapa y prismáticos armado,
vigila costas, ve espías,
denuncia y pega palizas.
….Como no soy desagradecido,
saludo de corazón a los eruditos
y a sus herramientas, las películas, la lámpara
de cuarzo, con las antiguas lámparas
donde se queman ojos diligentes
que antes que los míos corren al texto
para mí anhelante de árboles y de hombres,
lo medio leen, lo medio anotan,
y me lo pasan muy escrito
y empapado de grandeza.
Gracias, pues, Pere Bohigas,
por tu Ausiàs (una mina
de horas de lápices y sillón
penetrando tu lección),
Pere con quien espero dos amaneceres
(y con Mercè) cada año sin falta:
el de Sant Pere y el de Fin de año.
No fallaré tampoco este año.
Y como tengo mucha ignorancia
y me hace falta frecuente auxilio, gracias,
Antoni Comas que por las noches
vas al Carioca donde bebo ginebra
afilada, y tomas naranjada
y la blancura me sacas destapada
de un verso cerrado donde se me han roto
los dientes (después sonríes confuso
de que la nuez sea tan fácil de partir).
Gracias también a todos los demás,
Massó-Torrents, Serra-Baldó,
Riquer y los dos Rubió,
y los editores de buena pasta,
Champion y Casacuberta.
Y a Halle, donde hay buenos teutones,
y a las casas con lexicones
que hojeo entre dos copas
o entre el martini y la sopa:
la tuya, Eduard Valentí,
ya lo sabes, y tú, Joan Petit.
….Y ahora miremos de adelantar.
Caballeros, lo decía antes,
no he visto nunca. Por otra parte,
estos que trotan para parecer
que lo son, los encuentro tan abyectos
que no querría ni un trozo.
Vale más intentar mirar bien
y reconocer lo que yo puedo.
Si quisiera hacer como William Morris
se iría todo a paseo.
Él embarcaba al rey Arturo
y a Ginebra y a Excalibur,
y lo salvaba a golpe de erotismo,
de sentimiento y de sadismo.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario