"POEMA INACABAT" (2ª Part)
….Vós,
mestre Foix, Josep Vicenç
de qui em separa el Cap de
Creus
(puix que sou al Port de la Selva)
comptant
per mar (així faig veure
que jo també em dic mariner),
vós
que trobeu per aquells quers
pedres tarades d’or oníric,
i
vós que heu fet català el líric
vers de Bernat de
Ventadorn,
us exposo aquest vers fosc
on arribo, jo que les
notes
altes, les don com les granotes.
Tampoc enguany no
hauré vingut,
tal com teníem convingut,
a seguir-vos pel
país lític.
Em va sobtar un còlic nefrític
(pedra
també, dins el ronyó)
i em va retòrcer mig agost.
Si bé
la pedra era petita
i em va revelar la morfina
(val força
la pena: fa lluny
el món, i li treu la ferum),
no li
agraeixo l’estrebada.
Per cert, va dir el doctor Boada,
que
és el metge vostre i el meu,
que a un temperament com el meu
li
feia por de receptar-li
morfina, que no guanyés l’hàbit.
Em
va semblar ben curiós
el nosce
te ipsum forçós:
vull dir que
vaig saber com pensen
els metges, de qui fa poemes.
….I
a Jaime Gil, que si fa ús
d’edat mitjana, no en fa abús,
però
te sextina i albada,
i a Lluis que l’acompanyava
quan van
venir a Cadaqués
ja fa deu dies amb escreix,
i em van
portar una cantimplora
(dic ampolla) d’alcohol de
Scotland,
ara els recordo aquell passeig
en una tarda de
mareig
quan, més enllà de S’Arenella,
vam anar a
explorar les trinxeres
que són obra dels enxufats
de la
guerra de fa vint anys,
i obra instructiva: les trinxeres
que
mostren com es perden guerres
(he volgut assonantar guerx
per
mostrar com s’esguerra un vers).
Helena, enxufat
significa
aquell que d’anar al front s’esquiva
sense
amagar-se: diplomat
i amb mapa i prismàtics armat,
vigila
costes, veu espies,
denuncia i clava pallisses.
….Com
que no sóc desagraït,
de cor saludo els erudits
i els
seus estris, els films, la làmpara
de quars, amb les antigues
làmpares
on es cremen ulls diligents
que abans que els
meus corren el text
per mi frisós d’arbres i d’homes,
el
mig llegeixen, mig anoten,
i me’l passen molt puntuat
i
tot amarat d’aparat.
Gràcies, doncs, Pere Bohigas,
pel
teu Ausiàs (una mina
d’hores de llapis i silló
penetrant
la teva lliçó),
Pere amb qui espero dues albes
(i amb la
Mercè) cada any sens falta:
la de Sant Pere i de Cap d’Any.
No
fallarem tampoc enguany.
I com que tinc molta ignorància
i
em cal freqüent auxili, gràcies,
Antoni Comas que de nits
véns
al Carioca on bec gin
esmolat, i prens taronjada
i la
blancor em treus desclovada
d’un vers clos on se m’han
romput
les dents (després somrius confús
que la nou sigui
tan mollassa).
Gràcies doncs a tots els altres,
Massó-Torrents,
Serra-Baldó,
Riquer i els Rubió, tots dos,
i els editors
de bona jeia,
Champion i Casacuberta.
I a Halle, on hi ha
bons teutons,
i a les cases amb lexicons
que fullejo entre
dues copes
o bé entre el martini i la sopa:
la teva,
Eduard Valentí,
ja ho saps, i tu, Joan Petit.
….I
ara mirem d’anar per feina.
De cavallers, abans ho deia,
no
n’he vist mai. Per altra part,
aquests que troten per
semblar
que ho són, els trobo tan abjectes
que no en
tallaria una llesca.
Val més provar de mirar just
i
reconèixer el que jo puc.
Si volgués fer com William Morris
se
n’aniria tot en orris.
Ell embarcava el rei Artur
i
Ginevra i Excalibur,
i ho salvava a cop d’erotisme,
de
sentiment i de sadisme.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
"POEMA INACABADO (2ª Parte)
….A
usted, maestro Foix, Josep Vicenç
de quien me separa el
Cabo de Creus
(por cuanto está en Port de la Selva)
contando
por mar (así hago ver
que también yo soy marinero),
a
usted que encuentra por esas tierras
piedras tocadas de oro
onírico,
y a usted que ha hecho catalán el lírico
verso
de Bernat de Ventadorn,
le expongo este oscuro verso
hasta
donde alcanzo, yo que las notas
altas, las doy como las
ranas.
Tampoco este año habré ido,
tal como habíamos
convenido,
a seguirle por el país lítico.
Me sorprendió
un cólico nefrítico
(piedra también, en el riñón)
y me
retorció medio agosto.
Aunque la piedra era pequeña
y me
descubrió la morfina
(vale la pena: aleja
el mundo, y le
quita la pestilencia),
no le agradezco el zarandeo.
Por
cierto, dijo el doctor Boada,
que es su médico y el mío,
que
a un temperamento como el mío
le daba miedo recetarle
morfina,
no fuera a habituarse.
Me pareció muy curioso
lo nosce
te ipsum forzoso:
quiero decir que supe como piensan
los
médicos, de quienes escriben poemas.
….Y
a Jaime Gil, que si hace uso
de la Edad Media, no hace
abuso,
pero tiene una sextina y una albada,
y a Luis que lo
acompañaba
cuando vinieron a Cadaqués
ya hace diez días
de sobra,
y me trajeron una cantimplora
(digo botella) de
alcohol de Scotland,
ahora les recuerdo aquel paseo
en una
tarde de mareo
cuando, más allá de S’Arenella,
fuimos
explorando las trincheras
obra de los enchufados
de la
guerra de hace veinte años,
y obra instructiva: las
trincheras
que muestran como se pierden guerras
(he querido
asonantar mal
para mostrar como se estropea un verso).
Helena,
enchufado significa
aquel que se evita ir al frente
sin
esconderse: diplomado
y con mapa y prismáticos armado,
vigila
costas, ve espías,
denuncia y pega palizas.
….Como
no soy desagradecido,
saludo de corazón a los eruditos
y a
sus herramientas, las películas, la lámpara
de cuarzo, con las
antiguas lámparas
donde se queman ojos diligentes
que
antes que los míos corren al texto
para mí anhelante de
árboles y de hombres,
lo medio leen, lo medio anotan,
y me
lo pasan muy escrito
y empapado de grandeza.
Gracias, pues,
Pere Bohigas,
por tu Ausiàs (una mina
de horas de lápices
y sillón
penetrando tu lección),
Pere con quien espero
dos amaneceres
(y con Mercè) cada año sin falta:
el de
Sant Pere y el de Fin de año.
No fallaré tampoco este año.
Y
como tengo mucha ignorancia
y me hace falta frecuente auxilio,
gracias,
Antoni Comas que por las noches
vas al Carioca
donde bebo ginebra
afilada, y tomas naranjada
y la blancura
me sacas destapada
de un verso cerrado donde se me han roto
los
dientes (después sonríes confuso
de que la nuez sea tan fácil
de partir).
Gracias también a todos los demás,
Massó-Torrents,
Serra-Baldó,
Riquer y los dos Rubió,
y los editores de
buena pasta,
Champion y Casacuberta.
Y a Halle, donde hay
buenos teutones,
y a las casas con lexicones
que hojeo
entre dos copas
o entre el martini y la sopa:
la tuya,
Eduard Valentí,
ya lo sabes, y tú, Joan Petit.
….Y
ahora miremos de adelantar.
Caballeros, lo decía antes,
no
he visto nunca. Por otra parte,
estos que trotan para
parecer
que lo son, los encuentro tan abyectos
que no
querría ni un trozo.
Vale más intentar mirar bien
y
reconocer lo que yo puedo.
Si quisiera hacer como William
Morris
se iría todo a paseo.
Él embarcaba al rey Arturo
y
a Ginebra y a Excalibur,
y lo salvaba a golpe de erotismo,
de
sentimiento y de sadismo.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario