POEMA INACABAT (3ª Part)
….Però
jo que estic encongit,
que he passat Freud, i em veig venir
quan
m’exalta una llum agònica
de vehemència catòlica
(en
el sentit universal:
poc que apunto al bisbe romà):
vull
un heroi sense aureola
que no em comprometi a febroles.
Prou
comèdia. Parlant clar,
me’l tinc triat de molt abans
de
començar a arrenglerar versos.
No és pas ara que m’hi
penso.
Serà un heroi ben del meu temps,
un temps que ja se
m’ha fet vell.
Helena, t’ho dic amb tristesa.
Ja torno
a mentir, per peresa
mental. No estic trist quan escric,
sinó
que ric, i l’envellir
no m’ha donat encara el trauma
que,
pel que es veu, a tots ens guarda.
Cert que el cos perd el seu
encant,
però a mi el que m’ha encantat
sempre han estat
els altres cossos
i no em veig més la carn que els ossos.
Et
dic serè que els meus vint anys
van ser en els anys
quaranta-tants
i que el meu temps és la post-guerra.
Que
et fessis vella tu, Helena,
sí que em faria escopir sang.
No
vull recordar que una sang
jove, va omplir un dia la dona.
que
avui he vist netejar anxoves
eixancarrada a un carreró
i
m’ha calgut vetllar que no
li trepitgés tripa de cames.
Prou
de color Villon. Espanya
s’aixecava al meu temps de fam,
és
a dir, reptava com mai.
S’aturaven trens com erugues
a
ple camp, si un bastó les furga,
i mig país anava en tren
que
feien l’ofici pels vàters),
portant macutos, a la
capta
d’alguna mica més de greix
que el que havien
deixat al tren.
Tothom guardava encara una arma
i no sabia
si entregar-la
o bé enterrar-la. No cal dir
que fa molt
temps que s’han podrit
les enterrades, i comptar-les
(fins
i tot si se’n recordaven
aquells que s’hi van decidir)
fóra
acadèmic i avorrit.
No et creguis que faig poesia
d’al.legoria,
que ara en diuen
realisme, i és afligent.
Dic armes que
van ser d’acer
mal aliat. S’han fet terrossos
tan
friables com els vells ossos,
i no voldria pas que tu
ni
que ningú jove com tu
te m’abaltissis de llegir-me.
Jo,
com tot altre pixa-tinta,
vull subornar a la joventut
però
desdenyo aquest recurs.
D’aquells pollosos anys quarantes
no
te’n diré res més per ara.
Ja hi posarà tocs de color
el
curs de la narració.
L’atmòsfera de la desena
te la
dóna molt bé el poema
primer d’On
he deixat les claus:
el
superrealisme, usat
amb talent, és més realista
que el
realisme academista.
Adona’t però que has nascut
al més
espès d’aquell embús
d’on encara et pugen bombolles.
Prou
entens que és de segon ordre
la part de vida que el país
o
qualsevol lloc col.lectiu
pot masegar i fer ofenosa.
Imitaràs,
si no ets tonta,
de Nínive, els petits infants
que no es
distingien les mans
dreta i esquerra. Qui s’excita
polític,
acaba que xiva
o bé xucla com un embut
o fa orellut
carnetut.
Quan se t’acosti un lúbric d’ànimes
(ja
m’entens) no li diguis gràcies
si et grapeja la teva.
Fuig,
que s’ajaci en el seu rebuig,
i el vici que voldria
fàcil,
que se li torni solitari.
Prou et deurà, si va
aprenent
que és art llarga fer-se decent
i decent vol dir
solitari,
lluny de strip-tease
fraternitaris.
A la vida autèntica, doncs,
ningú, ni els
teus pares ni jo,
no li deixàvem agafar-se
els dits a
gaires engranatges
del nostre país post-guerrer,
però ens
esquitxàvem de fems.
Jo, que tenia el seny a dida,
t’he
confessat que em convencia
allò del nou ordre europeu
i
que vaig llançar marrameus
quan el Reich va ensenyar la
panxa.
Anava servint a Barbastre,
i un coronel de cap més
fluix
que el meu, i jo, fets un garbuix,
van poder plorar
la gran trompa
per la rendició teutona.
Vam barrejar
vòmits al sol
i et dic que l’únic que no em dol
és
d’haver vomitat. Tu jutja,
i no t’empesquis que ara em
pugen
de gaire més llestos que jo.
Gabriel Ferrater (3ª Part) (Les dones i els dies, 1968)
POEMA INACABADO (3ª Parte)
….Pero
yo que estoy asustado,
que he pasado por Freud, y me veo
venir
cuando me exalta una luz agónica
de vehemencia
católica
(en el sentido universal:
no apunto al obispo
romano):
quiero un héroe sin aureola
que no me obligue a
calenturas.
Basta de comedia. Hablando en plata,
lo tengo
elegido desde mucho antes
de empezar a poner en fila versos.
No
lo pienso ahora.
Será un héroe muy de mi tiempo,
un
tiempo que ya se me ha hecho viejo.
Helena, te lo digo con
tristeza.
Ya vuelvo a mentir, por pereza
mental. No estoy
triste cuando escribo,
sino que río, y envejecer
no me ha
producido aún el trauma
que, por lo que se ve, a todos nos
aguarda.
Cierto que el cuerpo pierde su encanto,
pero a mí
lo que me ha encantado
siempre han sido los otros cuerpos
y
no me miro más la carne que los huesos.
Te digo sereno que mis
veinte años
fueron en los años cuarenta y tantos
y que mi
tiempo es el de la posguerra.
Que tú te hicieras vieja,
Helena,
sí que me haría escupir sangre.
No quiero pensar
que una sangre
joven, llenó un día a la mujer
que hoy he
visto limpiar anchoas
espatarrada en un callejón
y me ha
hecho falta vigilar para que
no le pisara la tripa con los
pies.
Suficiente de color Villon. España
se levantaba en
mi tiempo con hambre,
es decir, se arrastraba como nunca.
Se
paraban trenes como orugas
en pleno campo, si un bastón las
hurga,
y medio país iba en tren
(hasta había putas de
tren
que hacían el oficio por los váteres),
llevando
macutos, a la caza
de un poco más de grasa
que la que
habían dejado en el tren.
Todo el mundo guardaba aún una
arma
y no sabía si entregarla
o enterrarla. No hace falta
decir
que hace mucho tiempo que se han podrido
las
enterradas, y contarlas
(incluso si se acordaban
aquellos
que se decidieron)
sería académico y aburrido.
No te
creas que hago poesía
alegórica, que ahora llaman
realismo,
y es aflictiva.
Hablo de armas hechas de acero
mal aleado.
Se han hecho terrones
tan deleznables como los huesos viejos,
y
no querría que tú
ni nadie joven como tú
se me durmiera
al leerme.
Yo, como todo meatintas,
quiero sobornar a la
juventud
pero desdeño este recurso.
De aquellos piojosos
años cuarenta
no te diré nada más por ahora.
Ya pondrá
toques de color
el curso de la narración.
La atmósfera de
la decena
te la da muy bien el poema
primero de On he
deixat les claus:
el surrealismo, usado
con talento, es
más realista
que el realismo academicista.
Pero date
cuenta que has nacido
en lo más espeso de aquel taponamiento
de
donde aún te suben burbujas.
Bastante entiendes que es
secundario
la parte de vida que el país
o cualquier lugar
colectivo
puede magullar y volver ofensiva.
Imitarás, si
no eres tonta,
a los niños pequeños de Nínive
que no se
distinguían la mano
derecha de la izquierda. Quién se
excita
político, acaba que suda
o sorbe como un embudo
o
hace de orejudo carnetudo.
Cuando se te acerque un lúbrico de
almas
(ya me entiendes) no le des las gracias
si te manosea
la tuya. Huye,
que se encame en su rechazo,
y que el vicio
que quería fácil,
se le vuelva solitario.
Bastante te
deberá, si va aprendiendo
que es arte difícil ser decente
y
decente quiere decir solitario,
lejos de strip-tease
fraternales.
A la vida auténtica, pues,
nadie, ni tus
padres ni yo,
le dejábamos pillarse
los dedos en muchos
engranajes
de nuestro país posguerrero,
pero nos
salpicábamos de estiércol.
Yo, que tenía la cordura de un
bebé,
te he confesado que me convencía
lo del nuevo orden
europeo
y que lancé marramaos
cuando el Reich enseñó la
panza.
Estaba sirviendo en Barbastro,
y un coronel de
cabeza más floja
que la mío, y yo, hechos un
reboltijo,
pudimos llorar la mona
por la rendición
teutona.
Mezclamos vómitos al sol
y te digo que lo único
que no me duele
es haber vomitado. Tú juzga,
y no imagines
que ahora crecen
de mucho más listos que yo.
Gabriel Ferrater (3ª Part) (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario