MATERNITAT de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

MATERNITAT

A l’H

Des del principi no ha estat moneda fàcil

el teu riure. Quin pop

te n’ofegà l’esclat en el bressol?

Les guerres, ja ho sé prou, no són alegres.

I potser no he sabut, en terra de ningú,

plantar jardins oberts per als teus ulls…

Ni treva, ni quarters,

ni mapes coneguts, ni l’enemic amb rostre…

I tu menges, dissolta

en el meu pa, la guerra,

liquada en els meus ossos

i fosa dins la sang

que s’esgleva en amor

difícil cap a tu.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

MATERNIDAD

A H

Desde el principio no fue moneda fácil

tu risa. ¿Qué pulpo

ahogo su estallido en la cuna?

Las guerras, lo sé, no son alegres.

Y quizás no he sabido, en tierra de nadie,

plantar jardines abiertos para tus ojos...

Ni tregua, ni cuartel,

ni mapas conocidos, ni enemigo con rostro...

Y tú comes, disuelta

en mi pan, la guerra,

licuada en mis huesos

y fundida en la sangre

que se cuaja en amor

difícil hacia ti.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

ELS FELIÇOS de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

ELS FELIÇOS

I

A E. Gimeno

“Aquests són els feliços”, em dius. I un punt d’enveja

enverina l’orgull d’ésser dels altres.

Ens mirem i sentim que som dels altres,

i pactem, sense dir-ho, aquesta tria.

Vénen els mots a segellar l’entesa

ja que els besos s’esforcen per no ser-hi,

fosos entre el record i la recança.

II

Aquests són els feliços: desconeixen

el gep que duen a l’esquena. Tenen

uns ulls pintats a sobre les pestanyes.

Amb els ulls closos sembla que t’esguardin,

i no: sempre contemplen un paisatge,

el mateix, que els somriu amb connivència.

Cecs, es creuen que poden guiar bornis.

- Bornis com tu i com jo, que no sabem

ésser feliços perquè ens manca l’ull

que hem pagat com a preu per les paraules.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

LOS FELICES

I

A E. Gimeno

"Estos son los felices", me dices. Y un poco de envidia

envenena el orgullo de ser de los otros.

Nos miramos y sentimos que somos de los otros,

y pactamos, sin decirlo, esta elección.

Vienen las palabras a sellar el entendimiento

ya que los besos se esfuerzan por no estar,

fundidos entre el recuerdo y el pesar.

II

Estos son los felices: ignoran

la joroba de su espalda. Llevan

unos ojos pintados sobre las pestañas.

Con los ojos cerrados parece que te observen,

y no: siempre contemplan un paisaje,

el mismo, que les sonríe con connivencia.

Ciegos, creen que pueden guiar tuertos.

- Tuertos como tú y como yo, que no sabemos

ser felices porque nos falta el ojo

que hemos pagado como precio por las palabras.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

De vegades el glaç crema la sang... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

De vegades el glaç crema la sang

i inutilitza els membres. Renegrits,

pengen com una pelleringa inútil.

- Com el foc més intens: “els gels són calds”,

diu el poeta -. Sols resta tallar-los

i aprendre a caminar sense la nosa,

aprendre a viure sense el tros de vida

que abans ens completava, imprescindible.

Sovint, però, el buit que se’ns congria

al capdevall de nosaltres, allà

on el tallant polia la feina de l’hivern

és un cor dolorós que s’enderia

a bategar, i ens va glaçant la sang.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

A veces el hielo quema la sangre

y malogra los miembros. Chamuscados,

cuelgan como piltrafa inútil.

- Como el fuego más intenso: "los hielos son calientes",

dice el poeta -. Solo queda cortarlos

y aprender a caminar sin el estorbo,

aprender a vivir sin el trozo de vida

que antes nos completaba, imprescindible.

Sin embargo, a menudo, el vacío que se nos fragua

al final de nosotros, allá

donde el corte pulía la obra del invierno

hay un corazón dolorido que se empeña

en latir, y nos va congelando la sangre.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Homenatge a Frida Kalho de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Homenatge a Frida Kalho

¿D’on ve, de quina entranya, aquesta força,

si esbotza les parets de l’estructura

que em centra, si esmicola la columna

de pedra que em vertebra? ¿D’on, la força

que en guix m’emmotlla, em solda, m’apuntala

rígidament, m’encuirassa d’acer?

Claus, agulles de cap em fixen la pell morta

damunt la carn encesa que no tolera l’aire.

I a través dels forats sols sé ja viure

en la sang que s’esmuny enllà de mi.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Homenaje a Frida Kalho

¿De dónde viene, de qué entraña, esta fuerza,

que revienta las paredes de la estructura

que me centra, que desmenuza la columna

de piedra que me vertebra? ¿De dónde, la fuerza

que en yeso me da forma, me suelda, me apuntala

rígidamente, me acoraza de acero?

Clavos, alfileres me fijan la piel muerta

a la carne encendida que no tolera el aire.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Homenatge a Rosalia de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Homenatge a Rosalia

No vull restar on els meus dolors foren.

I malgrat tot hi resto. Com la barca

clavada al llot, en el freu sense fons

ni doble fons

…………..- tub d’assaig on l’alquimia

roent de la sang morta fa sorgir

l’or amarg, la sal muda i el cant cec

…………..- copalta negre, amb lluors de xarol,

i en circ sense rialles

d’on algú arrenca, abans d’arribar a terme,

sostenir-lo pels peus, pengim-penjam,

un fetus atrapat

…………..- en quina estranya culpa?

Amb un nus que l’escanya en el cordó.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Homenaje a Rosalía

No deseo quedarme donde mis dolores fueron.

Y no obstante me quedo. Como la barca

clavada en el lodo, en el canal sin fondo

ni doble fondo

............ ..- tubo de ensayo en que la alquimia

candente de la sangre muerta hace surgir

el oro amargo, la sal muda y el canto ciego

............ ..- chistera negra, con brillo de charol,

y en un circo sin risas

de donde alguien arranca, antes de llegar a buen término,

sosteniéndolo por los pies, descuidadamente,

un feto aprisionado

............ ..- ¿en qué extraña culpa?

Con un nudo que lo ahoga en el cordón.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

A Dolors de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

A Dolors

A mig aire s’atura

l’onada de mimosa

i és com una alegria

que es glacés entre els llavis

al punt mateix de trencar en un somriure.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

A Dolors

A media altura se detiene

la ola de mimosa

y es como una alegría

que se helara en los labios

en el momento mismo de romper en sonrisa.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Ombra de presa de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Ombra de presa

El riu s’escola, com una sang

extemporàniament blava.

Pretensiosa ferida del temps!

Jo em trobo, més aviat, enmig

dels arbres que l’escorten: verd tendre i compassiu

d’hospital o d’ungüent. Verd luctuós

de líquid amniòtic que embolcalla

un fetus que sofreix, o potser mort.

O entre els gossos que el borden, sense entendre

el seu secret - la il.lustre bastardia

d’alta nissaga que el fa gallejar.

Com ells, sols sé abocar-hi l’escreix

del ventre i del dolor

per rellepar-ho, fos en el corrent,

cercant, inútilment, cremar la set.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Sombra de presa

El río fluye, como una sangre

extemporáneamente azul.

¡Fatua herida del tiempo!

Yo me encuentro, más bien, en medio

de los árboles que lo escoltan: verde tierno y compasivo

de hospital o de ungüento. Verde luctuoso

de líquido amniótico que envuelve

un feto que sufre, o tal vez muerto.

O entre los perros que le ladran, sin entender

su secreto - la ilustre bastardía

de la alta alcurnia que lo hace alardear.

Como ellos, solo sé verter lo sobrante

del vientre y del dolor

para lamerlo, fundido en la corriente,

buscando, inútilmente, quemar la sed.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)