DIUMENGE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

DIUMENGE

Els ucells de la nit se'n van a jóc

i ens deixen a les branques un subtil

tremolor de petites veritats.

Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre

sentiment transitori s'ha gastat.

Ens aixequem, i amb por de no saber

retrobar a temps qui som i què volem,

anem tornant ben a poc a poc. La tarda,

la brasa imatge nostra, nerviosa

però abnegada mare de la cendra,

s'apaga, i es respira la pudor

del tabac refredat. Hem estat sols,

però ara embussem els colls d'embut

(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)

per vessar dins el poble l'imprecís

record d'uns camps trencats, al.luvials

deixes de camions, d'uns camins curts

com un alè cansat, i uns arbres vius

que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem

amb els que s'han quedat, i que ara surten

dels balls i de les coves de penombra

gelatinosa, i tots trepitgem besos

que la tarda ha endurit, i ara es parteixen

en dues valves, com un musclo, i cauen.

Un nen que se li ha rebentat el globus

llança un plor viperí. Tots ens mirem

i riem satisfets. Cap de nosaltres

no es veu amunt per l'escala del éssers.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

DOMINGO

Los pájaros de la luz se van a dormir

y nos dejan en las ramas un sutil

temblor de pequeñas verdades.

Hay que abandonar el alma de arbusto. Otro

sentimiento transitorio se ha acabado.

Nos levantamos, y con miedo de no saber

reencontrar a tiempo quién somos y qué queremos,

vamos regresando muy despacio. La tarde,

la brasa imagen nuestra, nerviosa

pero abnegada madre de la ceniza,

se apaga, y se respira el mal olor

del tabaco frío. Hemos estado solos,

pero ahora atascamos los cuellos de embudo

(codos con codos, pasos que se estorban)

para derramar en el pueblo el impreciso

recuerdo de unos campos rotos, aluviales

restos de camiones, de unos caminos cortos

como un aliento cansado, y unos árboles vivos

que ya se han hecho leña. Nos confundimos

con los que se han quedado, y que ahora salen

de los bailes y las cuevas de penumbra

gelatinosa, y todos pisamos besos

que la tarde ha endurecido, y ahora se abren

en dos valvas, como un mejillón, y caen.

Un niño al que se le ha reventado el globo

lanza un llanto viperino. Todos nos miramos

y reímos satisfechos. Ninguno de nosotros

se ve en lo alto por la escalera de los seres.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra)

A L'INREVÉS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenética d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mí.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

AL REVÉS

Lo diré al revés. Diré la lluvia

frenética de agosto, los pies de un chico

atornillados en el extremo del trampolín,

el agudo salto de lebrel que produce el aroma

de las lilas en abril, la paciencia

de la araña que escribe su hambre,

el cuerpo con cuatro piernas y dos cabezas

en un solar gris de crepúsculo, el pez

deslizando como un arco de violín,

el azul y oro de las niñas en bici,

la sed dramática del perro, el filo

de los faros de camión en la madrugada

pútrida del mercado, los brazos delgados.

Diré lo que me escapa. No diré nada de mí.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra)

LITERATURA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LITERATURA

Tan vehement, va dir-se un calamar,

faig el ridícul: un raig fi de tinta

ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.

Perduda l'abundància del cor,

va descobrir la voluptat formal:

mentir-se objectivat en l'arabesc

i fer-s'hi encara veure, subjectiu.

De l'urc de no amagar-se gaire, en deia

sinceritat: de la por de trobar-se

massa exposat, sentiment d'estil.

Lliurat a l'esperança que els espasmes

de l'aigua li anirien a favor,

deia fe en el llenguatge. Va morir

devorat: l'inefable el va temptar.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

LITERATURA

Tan vehemente, se dijo un calamar,

hago el ridículo: un chorrito de tinta

ya desvía esos monstruos, tan poco críticos.

Perdida la abundancia del corazón,

descubrió la voluptuosidad formal:

mentirse objetivado en el arabesco

y dejarse ver aún, subjetivo.

Al orgullo de no esconderse mucho, lo llamaba

sinceridad: al miedo de encontrarse

demasiado expuesto, sentimiento del estilo.

Entregado a la esperanza de que los espasmos

del agua le irían a favor,

confiaba en el lenguaje. Murió

devorado: lo inefable lo tentó.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra)

A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen

deixant sentir com se saben patètics

mentre compleixen aquest deure líric

d'expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

quu és greu que bufi l'esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

A TRAVÉS DE LOS TEMPERAMENTOS

Unos pinos demasiado sensibles se retuercen

dejando notar cómo se saben patéticos

mientras cumplen este deber lírico

de expresión del viento, que llega limpio.

Las raíces crujen sordas, y las ramas

exultan de dolor, para proclamar

que es árduo que sople el espíritu. El viento,

cuando sale del bosque, va podrido de quejas.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra)

SOBRE LA CATARSI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SOBRE LA CATARSI

De què serveix d'ésser bon pare,

si Maragall, que ho era

però de més a més poeta,

va imaginar-se que el vell luxuriós,

el comte Arnau, seria redimit

quan una noia pura, molt simbòlica-

ment pura, cantaria la cançó

dels fets impurs del comte. Posseïda

també, car així ho deien

al temps de Maragall, poètica-

ment posseïda, aquella noia, cable

de parallamps, resorbiria el somnieig

de Maragall, l'espetec d'impuresa,

dins la terra del seu instint, difícil-

ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella

la carn del comte es feia verb, amb l'entenent

que el verb, de Maragall i no del comte,

s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat

un joc pervers. La carn més pura ja somnia.

Vol carn, sense l'empelt de la memòria

d'una altra carn, senil. No vol més verb.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

SOBRE LA CATARSIS

De qué sirve ser buen padre,

si Maragall, que lo era

pero además era poeta,

imaginó que el viejo lujurioso

del conde Arnau, sería redimido

cuando una muchacha pura, muy simbolica-

mente pura, cantase la canción

de los hechos impuros del conde. También

poseída, que así lo decían

en tiempos de Maragall, poética-

mente poseída, aquella muchacha, cable

de pararrayos, reabsorbería el ensueño

de Maragall, el chasquido de impureza,

en la tierra de su instinto, difícil-

mente puro, desde entonces. Redentora. En ella

la carne del conde se hacía verbo, en la inteligencia

de que el verbo, de Maragall y no del conde,

había de hacerse carne, la de la muchacha. Todo ello

un juego cruel. La carne más pura ya sueña.

Quiere carne, sin el injerto de la memoria

de otra carne, senil. No quiere más verbo.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra)

MOEURS EXOTIQUES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

MOEURS EXOTIQUES

Un rengle d'alicoms presentant armes-

....Enrera, els argilosos. Que se n'omplin

els carrers adjacents. Que s'arrepengin

als murs greixosos com capçals de llit.

Que begin líquids de paper de vidre.

Que besin drets, amb els peus en els tolls

d'aigües residuals. Que facin festa.

....Neta la Via, que avui coronem

la pipèrica rosa virginal.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

MOEURS EXOTIQUES

Una hilera de unicornios presentando armas-

....Detras, los arcillosos. Que se llenen

las calles adyacentes. Que se apoyen

en los muros grasientos como cabezales de cama.

Que beban líquidos de papel de lija.

Que besen erguidos, con los pies en los charcos

de aguas residuales. Que celebren fiesta.

....Despejada la Vía, que hoy coronamos

la hipérica rosa virginal.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra

LA PLATJA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LA PLATJA

El sol se l'ha menajt. Anava sola,

descalça com la mar, vestida com

la mar, amb brusa blsnca i slaks verds,

i era rossa com l'aire, lluminosa

com el lleó de fúria total.

....Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.

Tallem el vent de llauna amb la cisalla

dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.

Lladruquegem la mar, la disfressada.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

LA PLAYA

El sol se la ha tragado. Iba sola,

descalza como el mar, vestida como

el mar, con blusa blanca y pantalones verdes,

y era rubia como el aire, luminosa

como el león de la furia total.

....Se la ha tragado. Convirtámonos en jauría de ira.

Cortemos el viento de hojalata con la cizalla

de los largos aullidos. Arañemos la arena.

Ladremos al mar, disfrazado.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra)