L’ONCLE
Per
ells, l’hora dolenta. Confitures,
taronges i torrades i
cafè.
Però les mans tremolen sense fred,
nues bombolles
de nivell, i acusen
la seva incertitud. Els pares
tussen,
mediten l’arna que s’agafa el vesc
del bol de
llet, i oloren altres tels
de vida groga i plana que els
embulla.
S’enduen el seu fàstic al carrer
i deu haver
trigat a dissipar-se’ls.
A migdia, ben cert, tornen els
pares
tots canviats de cara. Ja són ells,
tal com es
deuen. Saben els principis
dels ordres bons, domèstics i
polítics.
….Afirmen
i disposen, deixen dit,
Regiren el calaix de les més
velles
troques d’experiència, i les pengen,
per
cabdellar-les, a les mans dels fills.
Les mans es tanquen, el
fred guanya els dits,
tota la sang del món circula
lenta.
Parlen els pares i boneix l’espera
que callin. Les
imatges del matí,
com bèsties frements al fons de coves,
han
romàs, miserables, dins els ulls
buidats de fe. I els fills,
massa segurs
del poc que han vist i el molt que per ells
volen,
no obliden com als pares se’ls ha obert,
ominosa,
l’esquerda a la paret.
….Boirosos
de menyspreu, llisquen pels vidres
del carrer inhòspit que va
ser una llar.
On és, l’eixut i cert? Es gira un guant,
i
el dintre és fora. Les coses creïbles
són fora. D’un
Enlloc, senten que els crida
l’Oncle. Saben qui és: l’Oncle
malvat
amb qui els pares no es fan. El cercaran,
captaran
que els eduqui per un viure
on mai, per molt que els despulli la
nit,
nus al matí, coneguin la vergonya.
Sempre rondant
terrenys d’entesa, l’Oncle
no se’ls refusa. Còmplice
subtil,
els surt al pas als racons on es perden.
Deferent
el que volen. Ell els mena.
….Anys
per l’Enlloc, i quan Ell també mor
tornen. No en parlen més.
Un dia, senten
que el matí és per ells l’hora dolenta.
Ja
pugen els seus fills. Miren al volt,
es compten, i no es troben
tots. Enlloc
no veuen la germana, tan quieta,
que va matar
el seu gat a cops de pedra
i va dormir tres dies amb el gat
mort.
On és el germà gran, que els turmentava
donant-los
a complir deures obscurs?
I el que deia que sempre anaven
bruts,
que feien tots pudor d’home? No saben
les golfes
de l’Enlloc, fins on pujaven,
als temps de l’Oncle mort, els
preferits.
Tots els perduts hi són: van esculpint
la cara
del nou Oncle, pels nous fills.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
El TÍO
Para
ellos, la mala hora. Confituras,
naranjas y tostadas y
café.
Pero las manos tiemblan sin frío,
desnudas burbujas
de nivel, y acusan
su incertidumbre. Los padres tosen,
cavilan
la polilla que se adhiere a la viscosidad
del bol de leche, y
huelen otras telillas
de vida amarilla y llana que los
enreda.
Se llevan su asco a la calle
y debe de haber
tardado en disipárseles.
A mediodía, seguro, los padres
regresan
con el rostro cambiado. Ya son ellos,
tal como
deben ser. Conocen los principios
de los buenos órdenes,
domésticos y políticos.
….Afirman
y disponen, dejan dicho.
Revuelven el cajón de las madejas
de
experiencia más viejas, y las cuelgan,
para ovillarlas, en las
manos de los hijos.
Las manos se cierran, el frío alcanza los
dedos,
toda la sangre del mundo circula lenta.
Hablan los
padres y vale la pena la espera
de que callen. Las imágenes de
la mañana,
como bestias temblorosas al fondo de cuevas,
han
permanecido, miserables, dentro de los ojos
vacíos de fe. Y los
hijos, demasiado seguros
de lo poco que han visto y lo mucho que
quieren para ellos,
no olvidan cómo a los padres se les ha
abierto,
ominosa, la grieta en la pared.
….Neblinosos
de desprecio, se deslizan por los cristales
de la calle
inhóspita que fue un hogar.
¿Dónde está, lo parco y cierto?
Se gira un guante,
y el interior queda fuera. Las cosas
creíbles
están fuera. De un En ninguna parte, oyen que les
llama
el Tío. Saben quién es: el malvado Tío
con quien
los padres no se hablan. Lo buscarán,
pedirán que les eduque
para vivir
donde nunca, por mucho que la noche los
desnude,
desnudos por la mañana, conozcan la vergüenza.
Siempre
rondando terrenos de entendimiento, el Tío
no se les rehúsa.
Cómplice sutil,
les sale al paso en los rincones donde se
pierden.
Complaciente con lo que quieren. Él los dirige.
….Años
para En ninguna parte, y cuando Él muere también
vuelven. No
hablemos más. Un día, sienten
que la mañana es para ellos la
mala hora.
Ya crían a sus hijos. Miran a su alrededor,
se
cuentan, y no se encuentran todos. En ninguna parte
ven a la
hermana, tan tranquila,
que mató a su gato a golpes de piedra
y
durmió tres noches con el gato muerto.
¿Dónde está el
hermano mayor, que los atormentaba
dándoles a cumplir oscuros
deberes?
¿Y el que decía que siempre iban sucios,
que
todos hacían mal olor de hombre? No saben
hasta dónde subían
las buhardillas de En ninguna parte,
en tiempos del Tío
muerto, los preferidos.
Están todos los perdidos: van
esculpiendo
la cara del nuevo Tío, para los nuevos hijos.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario