lunes, 31 de agosto de 2020

ATRA MATER de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ATRA MATER

És massa gran, el camp
de bardissa excitada
pel vent de vora mar.
Aquí, un lloc tan obert?
Per què, tan pla? I els peus
trepitgen reservats,
que no els doblegui un clot
com una serp, de sobte.
I tan callat? Els ulls
que el sol ungleja, sotgen
ombres. On, la terrible,
que ha fet fugir les veus?
….Fins que el cobert de zinc
i de fusta fungosa
que surt al pas com una
captaire negra i fera
de nafres (-tu que tornes?
vella, l’indret de por
eres tu?) s’obre el ventre
ple de fetus metàl.lics
(-si tot el mal que duies
a dintre, ja el vas fer):
bombes que van sobrar.
….Vibra una sargantana.
L’herba es menja el rovell.
No surt ningú. No guarden
aquests munts de rebuig.
Es va esquerdant l’eixut
crostisser dels records.
Una guerra civil,
uns aeròdroms pobres.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


ATRA MATER

Es demasiado grande, el campo
de bardales excitados
por el viento de junto al mar.
¿Aquí, un lugar tan abierto?
¿Por qué, tan llano? Y los pies
pisan cautelosos
de que no los tuerza un hoyo
como una serpiente, de repente.
¿Y tan callado? Los
ojos que el sol araña, avizoran
sombras. ¿Dónde, la terrible,
que ha hecho huir las voces?
….Hasta que el cobertizo de zinc
y de hongosa madera
que sale al paso como
una mendiga negra y sembrada
de llagas (-¿tú porqué vuelves?
vieja, ¿eras tú
el lugar de miedo?) se abre el vientre
lleno de fetos metálicos
(- si todo el daño que llevabas
dentro, ya lo hiciste):
bombas que sobraron.
….Vibra una lagartija.
La hierba se come la herrumbre.
No sale nadie. No guardan
estos montones de desecho.
Se va agrietando la seca
costra de recuerdos.
Una guerra civil,
unos aeródromos pobres.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 30 de agosto de 2020

PERÒ NON MI DESTAR de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PERÒ NON MI DESTAR

No entris ara. Perd-te
per la grava cruixenta
i tristament rosada.
Vés a poc a poc. Atura’t
a mirar com són ertes
les fulles del llorer.
No cerquis les taronges
de color massa franc.
Prefereix els ridículs
bambús, com espinades
d’insectes folls e inhàbils
que han mort clavats en terra.
Fixa’t en coses rígides
i en esquemes. Els feixos
vulgars de ratlles blaves:
això són bancs. Rodones
mortes: són els monyons
dels plàtans del camí.
Deixa passar tres hores,
i pots entrar. Ja veus
tot el que n’ha quedat:
els cendrers més que plens
i la meitat dels vasos
bruts de roig de llavis.
Aquí han viscut, i tu
no hi eres. No t’han vist
cap gest, no t’han sentit
dir res. Serveix-te un gin.
No vulguis gel: tot fos.
Pots seure, atiar el foc,
i creure que has viscut.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


PERÒ NON MI DESTAR

No entres ahora. Piérdete
por la graba crujiente
y tristemente rosada.
Ve despacio. Párate
a mirar cómo están yertas
las hojas del laurel.
No busques las naranjas
de color demasiado franco.
Prefiere los ridículos
bambúes, como espinazos
de insectos locos o inhábiles
que han muerto clavados en la tierra.
Fíjate en cosas rígidas
y en esquemas. Los vulgares
haces de rayas azules:
son bancos. Círculos
muertos: son los muñones
de los plátanos del camino.
Deja pasar tres horas,
y puedes entrar. Ya ves
todo el que ha quedado:
los ceniceros más que llenos
y la mitad de los vasos
sucios de carmín.
Aquí han vivido, y tú
no estabas. No han observado
ningún gesto tuyo, no te han oído
decir nada. Sírvete una ginebra.
No quieras hielo: totalmente fundido.
Puedes sentarte, atizar el fuego,
y creer que has vivido.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 29 de agosto de 2020

NO UNA CASA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

NO UNA CASA

“Si ara poses la mà
que em faci una teulada
damunt del front, serà
sencera una caseta:
el pit, una paret,
i m’amago al racó
que fa amb l’altra paret,
el braç”.
……….I fora, dona,
mira la serralada
dels coixins: el recer
on se’t recull el càndid
ample hivern dels llençols.
A la carena, mira
l’or tebi de la làmpara,
sol clavat a la posta
que sagna delicat
i no diu que sofreix.
És el nostre paisatge,
dona. Fins a arribar-hi
jo també he corregut
camins dubtosos. Dona,
amaga més la cara
al racó del meu pit.
No em miris, i no em deixis
veure’m dins els teus ulls
la figura poc certa,
sense pedra ni aplom.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 


NO UNA CASA

“Si ahora pones tu mano
como un tejado
sobre mi frente, formará
una casita completa:
el pecho, una pared,
y me escondo en el rincón
que forma con la otra pared,
el brazo”.
……..….Y fuera, mujer,
mira la cordillera
de las almohadas: el cobijo
donde se te recoge el cándido
ancho invierno de las sábanas.
En la cima, mira
el oro tibio de la lámpara,
sol clavado en el ocaso
que delicado sangra
y no dice que sufre.
Es nuestro paisaje,
mujer. Hasta llegar a él
también yo he recorrido
dudosos caminos. Mujer,
esconde más la cara
en el cobijo de mi pecho.
No me mires, y no me dejes
verme dentro de tus ojos
la imagen incierta,
sin piedra ni aplomo.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 28 de agosto de 2020

HORA BAIXA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

HORA BAIXA

Surto de casa, amb pressa
de veure’t, i em fa nosa
la cartera feixuga
de feina per després,
i et diuen per telèfon
que fa uns minuts tot just
que he sortit, i t’irrites
de pressa de sortir
a dir-me que tens feina,
que fins demà-
……………….I et crido
per telèfon, i em diuen
que fa uns minuts tot just
que has sortit, i no sé
si tornar-me’n-
……………….Desordre
pels convulsos carrers,
no s’esmena la pluja,
i és insensat que encenguin
tants llums per ells (la nit
se’ns tira més a sobre).
Massa cor disponible,
massa excés de nosaltres
tremola. No veiem
la filigrana lleu
del primer contrallum
ni ens empara la gràcia,
per sempre, d’una línia
més precisa que el viure
(trèmul, i massa al dia).

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


TARDE

Salgo de casa, con prisa
por verte, y me estorba
la cartera cargada
de trabajo para luego,
y por teléfono te dicen
que apenas hace unos minutos
que he salido, y te irritas
por la prisa de salir
a decirme que tienes trabajo,
que hasta mañana -
……………….…..Y te llamo
por teléfono, y me dicen
que has salido apenas hace
unos minutos, y no sé
si volver -
.....………..Desorden
por las convulsas calles,
no se corrige la lluvia,
y es insensato que enciendan
tantas luces en ellas (la noche
se nos echa aún más encima).
Demasiado corazón disponible,
demasiado exceso de nosotros
tiembla. No vemos
la delicada filigrana
del primer contraluz
ni nos ampara la gracia,
para siempre, de una línea
más precisa que el vivir
(trémulo, y demasiado al día).

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 27 de agosto de 2020

SI PUC de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SI PUC

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra amb aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

 


SI PUEDO

Algo ha entrado
en algún verso que sé
que podré escribir, y no
sé cuándo, ni cómo, ni qué
querrá decir. Si puedo
lo llevaré hacia ti.
Que mencione tus cabellos
o la escama de sol
que te vibra en esta uña.
Pero quizás no siempre

tendré del todo presente
lo que ahora veo en ti.
He oído el oscuro sonido
de una cosa que se me cae
dentro de un pozo. Cuando flote,
¿sabré entender
que viene de este instante? 

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

miércoles, 26 de agosto de 2020

TRES LLIMONES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

TRES LLIMONES

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja ha estat prou
per tu.
……..Cor seduït,
renuncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


TRES LIMONES

Enero benigno. Bajo
mucho aire verde, hoy
las cosas no se vuelven ariscas
ni es árido el lugar. Mira:
tres limones, puestos
sobre una tosca losa.
Porque se mojan de sol
y puedes considerar
sin duda ni prisa
la métrica sencilla
que los une, ¿crees
que significan algo?
Mira, y ya han sido bastante
para ti.
……...Seducido corazón,
renuncia desde ahora,
calla. No harás tuyo
el juego de los tres limones
sobre una tosca losa.
Ni sabrás levantar
protesta antes de perderlo.
Ningún sobresalto de la memoria
abolirá la plácida
forma de morirse
que tienen los recuerdos.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 25 de agosto de 2020

CAMBRA DE TARDOR de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
……………….. “Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers -Què són?”.
……………………………………Paletes:
manca una casa a la mançana.
………………………………“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany”.
………………………………...Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


HABITACIÓN DE OTOÑO

La persiana, no del todo bajada, como
un espanto que se retiene de caer al suelo,
no nos separa del aire. Mira, se abren
treinta y siete horizontes rectos y delgados,
pero el corazón los olvida. Sin nostalgia
se nos va muriendo la luz, que era color
de miel, y ahora es color de olor de manzana.
Qué lento el mundo, qué lento el mundo, qué lenta
la pena por las horas que se van
aprisa. Dime, ¿te acordarás
de esta habitación?
……….………….“La quiero mucho.
Esas voces de obreros -¿Qué son?”.
.………………………………....…Albañiles:
falta una casa en la manzana.
……………….………….…“Cantan,
y hoy no los oigo. Gritan, ríen,
y hoy que callan los hecho de menos”.
………………………………..……...Qué lentas
las hojas rojas de las voces, qué inciertas
cuando vienen a cubrirnos. Dormidas,
las hojas de mis besos van cubriendo
los rincones de tu cuerpo, y mientras olvidas
las hojas altas del verano, los días
abiertos y sin besos, en lo más hondo
el cuerpo recuerda: aún
tienes la piel medio de sol, medio de luna.

 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)