Jo tinc un lloro petit...

JO TINC UN LLORO PETIT...

Jo tinc un lloro petit
però molt entremaliat,
que si li acostes el dit
te'l pot deixar malparat.

Quan sent que s'obra la porta
comença a dir hola!, hola!
amb una veueta forta
que surt de la seva gola.

Millor que siguis prudent
i no t'hi aproximis gaire
ni vulguis fer-te el valent
o et foterà el dit enlaire...

- Cocó, per què ets tan dolent
i mossegues a la gent?

Pere Casas Serra (29-09-2011)

YO TENGO UN LORO PEQUEÑO

Yo tengo un loro pequeño

pero muy espabilado,

que cuando el dedo le enseño

me lo deja machacado.

Si escucha abrirse la puerta

no para de decir ¡hola!,

con vocecita despierta

que sale desde su gola.

Mejor que seas prudente

y no te aproximes mucho,

no vale hacerse el valiente

con un pájaro tan ducho.

Cocó ¿Por qué malamente

tratas a la buena gente?

Pedro Casas Serra (29-09-2011)

"O Tu, que encens la llum sobre cada semença..." de Màrius Torres

O Tu, que encens la llum sobre cada semença,
àdhuc sobre el gra bord que no llucarà mai,
¿quina llum trobarem en la nova naixença
sense sentits ni cos, nus enmig de l'espai?

Invencible infinit de la teva presència!
¿Com et saben els morts en aquella altra llum?
¿Ets per a ells, si es recorden d'una antiga existència,
apariència, música, corporeitat, perfum?

Jo voldria sentir-te, suprema companyia,
com sento la meva ànima, quan, amb els ulls tancats,
s'enduu les meves àncores un riu de claredats.

Enlluernada mort que la vida somnia,
¿guardes per a l'instant de sentir-nos desperts
en una pau semblant uns altres ulls oberts?

Màrius Torres



Tú que enciendes la luz sobre cada semilla,
aún sobre el grano borde que nunca brotará,
¿qué luz encontraremos al nacer nuevamente
sin sentidos ni cuerpo, en medio del espacio?

¡Invencible infinito de tu magna presencia!
¿Te conocen los muertos en aquella otra luz?
Para ellos, si recuerdan su anterior existencia,
eres corporeidad, apariencia, perfume?

Yo quisiera sentirte, suprema compañía,
como siento mi alma, con los ojos cerrados,
cuando arrastra mis anclas un río de claridad.

Deslumbradora muerte que la existencia sueña,
¿guardas para el instante de sentirnos despiertos
en una paz pareja otros ojos abiertos?

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)

"Tenim set d'existir més enllà de les formes..." de Màrius Torres

Tenim set d'existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d'unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d'aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s'encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l'Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l'infinit de la Creació
i inflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l'Inmortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s'acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres



Tenemos sed de ser más allá de las formas
donde nos han metido tiempo y realidad;
¡de vivir, sostenidos de unas alas enormes,
de un extremo a otro extremo, de ti, Eternidad!

Tenemos sed de un mundo que nos resulta arcano
donde todo es espíritu y todo libertad;
donde quema la vida en aras sin ceniza
rehecha, deslumbrante, dispuesta a perdurar.

¡Tenemos sed de ley rígida e inflexible
que rige el infinito de toda Creación
e inflama nuestro pecho, servido como ofrenda
al Inmortal tormento de toda Perfección!

¡Oh Fuente!, ¿vendrá el día que beberemos tu agua?
Quien bebe de tu agua, tiene sed todavía.

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)

"Arbor mortis" de Màrius Torres

Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.
Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mor silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.

Màrius Torres



Arbor mortis

Al punto que se nace se comienza a morir
y muriendo crece, y creciendo muere todo día.
Pere March

Dios, al primer latido de cada corazón,
siembra doble simiente en una sola tierra;
la vida rumorosa constante se deshila,
la muerte silenciosa a cada instante aumenta.

En la estancia más honda de nuestra circunstancia,
en donde sólo habitan esperanza y horror,
el Árbol de la muerte, vive y crece, interior,
de cuanto se marchita sobre nuestra existencia.

Cuando, tumultuoso, el viento del destino
lo agita, su ramaje, como esqueleto vibra.
Árbol, en primavera, que sacarás de mí,
ciñe, con tus raíces, mi cuerpo fibra a fibra.

Ofrecerán tus hojas sombra para el reposo
y un áspero perfume de alma vendrá a tus flores.

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)

"¿Qui sabrà mai els anys del somriure del món?" de Màrius Torres

¿Qui sabrà mai els anys del somriure del món?
Alada, sobre un fang amargament pregon,

la primavera, verge nova d'amor, avança.
O temps mesclat d'enyorament i d'esperança

que arribes com un ala fins al fons del meu cor!
Però les nits tan vastes, on regna el vent del nord,

porten un bes d'hivern a cada branca nua
i les arrels es corben a l'ombra blava i crua

dels capvespres, profunds com els ulls d'un infant!

Ara que tot reviu sense records, si l'aire
pogués, com una boira més, endur-se enlaire

totes les primaveres que fan vell el meu cant!

Màrius Torres



¿Quién podrá datar nunca la sonrisa del mundo?
Alada, sobre un barro crudamente profundo,

virgen de nuevo amor, la primavera avanza.
¡Oh tiempo mezclador de espera y añoranza

que llegas como un ala al fondo de mi pecho!
¡Mas las noches tan vastas donde rachea el viento

traen besos de invierno a la rama desnuda
y a las raíces curva la sombra azul y cruda

de los atardeceres, profundos como un llanto!

Ahora que todo vuelve sin recuerdos, si el aire
como una niebla más, alcanzara a llevarse

todas las primaveras que hacen viejo mi canto!

Màrius Torres
(Versión de Pedro Casas Serra)

"L'àngel del vespre" de Màrius Torres

Thou, fair-haired Angel of the Evening...
Blake

Pàl.lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,
als teus cabells els últims raigs de sol,
i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,
alta estela de glòria del teu vol;
ara que reflecteix l'aigua mig adormida
la tenebrosa alçaria dels teus ulls,
com una absència d'ànima s'estén la nostra vida
en la cansada pau on ens aculls.

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,
els núvols, estrangers com el meu cor,
com enveja la càlida llum de les teves ales
tot el que viu, i pesa més quan mort!

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta
l'alegria d'un alba virginal.
Àngel silenciós, amb la teva ombra casta
torna'ns a la puresa matinal.

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,
la cendra d'aquest jorn que fou tan breu.
Fes, un instant només, pura com una brasa
la minúscula mort que creix dins meu.

Màrius Torres



El ángel de la noche

Blanco ángel de la noche, que llevas en penumbra,
en tu pelo los últimos rayos de sol,
y enciendes, sobre la luz que muere, innumeras estrellas,
alta estela de gloria de tu vuelo;
ahora en que refleja el agua soñolienta
la tenebrosa altura de tus ojos,
como una ausencia de alma se extiende nuestra vida
en la cansada paz que nos acoges.

Ahora que tu resplandor quema las nubes,
las nubes, extranjeras como mi corazón,
¡cómo envidia la cálida claridad de tus alas
todo cuanto está vivo, y pesa más de muerto!

Todo cuanto está vivo, y un solo día gasta
la alegría de un alba virginal.
Ángel callado, con tu sonrisa casta
haznos a la pureza matinal.

Aventa, con tiniebla vibrante cual espada
la ceniza de un día que fue breve.
Haz, un instante sólo, pura como una brasa
la minúscula muerte que crece en mi interior.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)

"Els rostres en els somnis" de Màrius Torres

Igual com a l'amor, en una hora més viva,
s'acosten els desigs, somriuen i se'n van,
deixant només la llum d'un somriure que arriba,
els rostres en el somnis s'esvaeixen, cantant.

Fosc entre dues llums, un silenci separa
els meus sentits que dormen del sentit del seu joc.
Ells parlen una llengua misteriosa i clara;
quan jo els parlo, somriuen, de no entendrem tampoc.

O rostres, ¿què ens uneix, a través la tenebra?
El meu cor ve a vosaltres, àgil i com amb febre,
i mai no us veu ulls ni us pot comprendre els mots.

Hostes alats, llanternes de la meva alegria!
¿Per què no sou mai tants com el meu cor voldria,
si quan en veniu molts no tinc cor per a tots?

Màrius Torres



Los rostros en los sueños

Igual que en el amor, en una hora más viva,
se acercan los deseos, sonríen y se van,
dejando solamente la luz de una sonrisa,
los rostros en los sueños se deshacen, cantando.

Oscuro entre dos luces, un silencio separa
mis sentidos que duermen del de su diversión.
Hablan en una lengua misteriosa y diáfana;
si les hablo, sonríen, de no entender tampoco.

¡Oh rostros!, ¿qué nos une a través de la niebla?
Mi pecho va a vosotros, ágil, como con fiebre,
y nunca os ve los ojos ni entiende las palabras.

¡Oh huéspedes alados, linternas de mi gozo!
¿Por qué nunca sois tantos como yo bien quisiera,
si cuando venís muchos no hay pecho para todos?

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)