domingo, 14 de mayo de 2017

"CERTESES" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

CERTESES

Què és la veritat?
Qui sap si tu, tal volta tu,
o també tu. Potser ningú.”
SALVADOR ESPRIU

I

La pedra o la pedrera, o és el càntic
inacabat dels ossos de les bèsties?
Digues el que jo crec: paraula justa
dins un espai exacte que l'estima.

II

Campanades sonant. La boca prova
el gust terrós i fosc de l'infinit.
Fora, al carrer, llàgrimes tanquen caixes
i una humitat atapeeix destins.
Al món d'aquí, sense trucar a la porta,
corren molts dits oferint-se a la veu.
No sé què faig vivint en tantes cases.
No sé qui sóc, p'ro em trobo a tot arreu.

III

Heu vingut i vindreu a lluitar en aquest circ,
i vindreu i vindreu fins al darrer moment,
quan el somni de l'ull sigui un somni impossible.
Sereu
molt més que el meu pronom i que el meu mirador,
malgrat que sigui jo el qui es taqui amb la tinta
i carregui amb el cor de l'espectacle pur.
Aquí em teniu.
Preneu.
A mi ja em falta temps
i em sobra malaltia.
Preneu.
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


CERTEZAS

Qué es la verdad?
Quién sabe si tú, tal vez tú,
o también tú. Quizás nadie.”
SALVADOR ESPRIU

I

¿La piedra o la cantera, o es el cántico
inconcluso de huesos de las bestias?
Di lo que creo yo: palabra justa
en un espacio exacto que la aprecia.

II

Campanadas sonando. Y la boca comprueba
el terroso y oscuro sabor del infinito.
Fuera, en la calle, lágrimas cierran cajas
y apretuja destinos la humedad.
En el mundo de aquí, sin llamar a la puerta,
corren múltiples dedos brindándose a la voz.
No sé qué hago viviendo en tantas casas.
No sé quién soy, pero me encuentro en todo.

III

Vendréis y habéis venido a luchar este circo,
y vendréis y vendréis hasta el último instante,
cuando el sueño del ojo sea un sueño imposible.
Seréis
más aún que mi pronombre y que mi mirador,
pese a que sea yo quien se manche de tinta
y cargue el corazón del espectáculo.
Tenedme aquí.
Tomad.
A mí me falta tiempo
y sobra enfermedad.
Tomad.
Soy dócil y amoroso cual poquísimas fieras.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 13 de mayo de 2017

"PROJECTE DEL RECORD" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

PROJECTE DEL RECORD

Va viure un temps dolent,
un temps de patiment,
de fer de l'espectacle
un problema insoluble,
de no trobar el miracle
en els ulls de la pluja,
de pensar que no dorm
el qui no té destí.
Va viure un temps de por,
un temps dolent i trist,
on morir no era bell,
un temps de malaltia.
Projecte del record
dels qui no coneixia,
va lliurar l'esperança
al teatre dels núvols.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


PROYECTO DEL RECUERDO

Vivió en un tiempo malo,
tiempo de sufrimiento,
de hacer del espectáculo
un problema insoluble,
de no hallar el milagro
en ojos de la lluvia,
de pensar que no duerme
quien no tiene destino.
Vivió un tiempo de miedo,
un tiempo malo y triste,
en que era feo morir,
tiempo de enfermedad.
Proyecto del recuerdo
de quienes ignoraba,
entregó la esperanza
al teatro de las nubes.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 12 de mayo de 2017

"TÉ UN POEMA AMAGAT" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

TÉ UN POEMA AMAGAT

De petit va amagar totes les pedres verdes
que cercava amb amor per les platges ardents
als calaixos secrets de l'armari de l'avi
o al fons del safareig, com joies submarines.
Amagava en el llit el fred de les espines
i al trinxant amagava el llapis i els papers.
De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
amb coses més selectes i amagatalls més pèrfids.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


TIENE UN POEMA ESCONDIDO

De pequeño escondió todas las piedras verdes
que buscaba con tiento por las playas ardientes
en cajones secretos del armario del yayo
o en lo hondo de la pila, cual joyas submarinas.
Escondía en la cama el frío de las púas
y en el aparador el lápiz y papeles.
De grande hizo lo mismo, más o menos lo mismo,
con cosas más selectas y escondrijos más pérfidos.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 11 de mayo de 2017

"PREFACI" de Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)

PREFACI

Com un interrogant la nit arriba al text.
Quants paràgrafs de gel no has sabut contestar?
Mires les teves mans amb l'escrúpol primer
dels actes interdits per codicils llebrers.
Tot un cos, tot un preu, tota una saga incerta,
i el drama del camí clava espines saqueres.
A dintre teu -ho veus?- hi ha un univers de sang
i un continent calent que no s'ha conquerit.
Tu, indígena de tu clavat a les ruletes,
humà del segle XX, explorador del temps,
tu no et pots negar a res: has d'enfilar pel fil
de totes les preguntes, has de trobar el teu cau,
els finíssims papers on s'escriuen els mites.
I t'asseus al mirall i penses en els pares,
en les fotos perdudes de casaments antics,
en el sexe dels morts i dels teus morts d'avui,
en nits concupiscents en que s'engendren fills,
i podràs escoltar molts batecs de molts cors
de molts amants d'amants de moltíssims països
o el soroll infimíssim de les cel.lules vives:
llacs i encenalls de fets batejant el teu nom.
Quan la faç d'un impuls et convidi a aixecar-te
i a caminar després passos gens calculats,
segurs, però, i precisos cap als balcons oberts,
el vidre et llançarà l'espectacle del circ.
Observa tot allò que puguis observar:
no hi trobaràs mai res incorporat a tu,
mes tampoc no sabràs mai amb exactitud
per on passa la vora entre tu i la distància
ni la muralla crua dels pronoms personals.
Observa tot allò que puguis observar:
funàmbuls vianants, escombriaires destres,
l'hàbil desviament del cotxe en el carril,
dones que feliçment alcen esguards albins,
exercicis de foc, exercicis de riu,
un equilibri tou d'éssers clasificables.
Observa tot allò que puguis observar
i digues, si és que pots, quina és la veritat,
el moviment menut de les dents dels infants
o la paraula grisa de llengües suïcides.
Pensa que en el teu cos un llibre duplicat
ha d'informar el motiu de l'ombra de les celles.
Digues, doncs, si és que pots, considerant-ho tot,
quanta tinta invisible corre pels epitelis
amb les sigles carnals d'un seguici de cecs,
quantes mans hi ha en el pont que t'uneix amb les feres.
I el llaç del mestissatge no s'acaba en el coll.
Ara, si lentament t'acostes als prestatges,
et trobaràs de nou en cambres conegudes
on els accents d'un vers et proclamen hereu.
Escolta bé. Segueix, si vols, el vici frívol
de refer els laberints de les gotes vessades,
però de primer escolta, escolta abans de res
el lament persistent i nocturn dels poetes,
i escriu després, si vols, indígena de tu,
a la pell dels lleons la seva profecia:
cada llavi és un temple, cada poema un furt,
cada temps una lletra d'un alfabet que crida.

Eduard Sanahuja (Mirador, 1983)


PREFACIO

Como un interrogante la noche llega al texto.
¿Qué párrafos de hielo no lograste objetar?
Examinas tus manos con el primer escrúpulo
de los actos prohibidos por herencias lebreles.
Todo un cuerpo, y un precio, toda una saga incierta,
y el drama del camino clava espinas saqueras.
En tu interior -¿lo ves?- hay de sangre, universo,
y un continente cálido que no se ha conquistado.
Tú, indígena de ti clavado en las ruletas,
hombre del siglo XX, explorador del tiempo,
todo lo has de aceptar: has de enhebrar el hilo
de todas las preguntas, encontrar tu cubil,
los papeles finísimos donde escribir los mitos.
Paras frente al espejo, y piensas en los padres,
en las fotos perdidas de antiguos casamientos,
el sexo de los muertos y de tus muertos de hoy,
noches concupiscentes en que se engendran hijos,
y podrás escuchar latir los corazones
de amantes de otros muchos de abundantes paises
o el ínfimo sonido de las células vivas:
lagos, virutas de hechos bautizando tu nombre.
Cuando la faz de un ímpetu te invite a levantarte
y a caminar después pasos no calculados,
seguros, mas precisos hacia abiertos balcones,
el cristal te echará la exhibición del circo.
Observa todo aquello que puedas observar:
nunca nada hallarás incorporado en ti,
mas tampoco sabrás nunca con preción
por donde pasa el borde entre ti y la distancia
ni la cruda muralla de los pronominales.
Observa todo aquello que puedas observar:
peatones funámbulos, expertos barrenderos,
la hábil desviación del coche en el carril,
hembras que felizmente alzan albas miradas,
ejercicios de fuego, ejercicios de río,
un equilibrio blando de entes clasificables.
Observa todo aquello que puedas observar
y di, si acaso puedes, cuál es la realidad,
el leve movimiento de los dientes de niños
o la palabra gris de las lenguas suicidas.
Entiende que en tu cuerpo un libro duplicado
ha de decir la causa de sombra de las cejas.
Di, entonces, si es que puedes, considerando todo,
cuánta tinta invisible corre los epitelios
con las siglas carnales de un cortejo de ciegos,
qué manos en el puente que te une con las fieras.
De mestizaje, el lazo no se acaba en el cuello.
Ahora, si lentamente llegas a los estantes,
te encontrarás de nuevo en salas conocidas
donde el deje de un verso te proclama heredero.
Oye bien. Continúa, si quieres, con el vicio
de rehacer laberintos de las gotas vertidas,
pero primero escucha, antes, escucha bien
el pertinaz lamento nocturno de poetas,
luego escribe, si quieres, indígena de ti,
a la piel de los leones su áurea profecía:
cada labio es un templo, cada poema un hurto,
cada tiempo una letra de alfabeto que llama.

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 10 de mayo de 2017

"33" de Eduard Sanahuja (El gos del galiot, 1983)

33

la idolatria sap que la mentida
és més estable que la veritat
Això no obstant hi ha xifres indubtables
Caigui doncs l'arcà cec
en el momento precís

Eduard Sanahuja (El gos del galiot, 1983)


33

la idolatría sabe que la mentira
es más estable que la verdad
No obstante hay cifras indudables
Caiga pues el arcano ciego
en el momento preciso

Eduard Sanahuja
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 9 de mayo de 2017

Acróstico

ACRÓSTICO


Abre los oídos al canto de los pájaros.

Muro cubierto de velo de felicidad.

Olla bullente de signos encontrados.

Roto corazón pesado en la balanza.


Pedro Casas Serra (13-12-2003)

lunes, 8 de mayo de 2017

Cómo corríamos

¡CÓMO CORRÍAMOS!


A mi perra, Daira.


- Vengo a verte en tus sueños

porque te quiero.


- ¡Qué felices fuimos, Daira,

por los bosques y ríos!

¡Cómo corríamos!


Pedro Casas Serra (30-11-2003)