Negar-me en tu desposseir-me... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Negar-me en tu desposseir-me
d'aquesta rigidesa que m'emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obért de tota cosa
amarar les parets l'eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
del temps esllavissar-me sense fites
ressolar pel teu cos com una bola
de neu que s'ageganta i s'incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l'empremta
vivent, imperceptible, de l'amor sobre l'aigua.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984-1988)


Ahogarme en ti desposeerme
de esta rigidez que me moldea
y me da cuerpo fluir sin contornos
resbalar por el tacto abierto de toda cosa
empapar las paredes el  eje que nos fija
filtrarme deslizar por las grietas
del tiempo desprenderme sin hitos
resbalar por tu cuerpo como bola
de nieve que se agranda e incendia
alud candente en ti nieve derretida
fluir fluir sin límite ahogarme
en ti ahogarte: y afirmar la huella
viviente, imperceptible, del amor sobre el agua.


Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984-1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

Dic que el teu cos és un bressol. També... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Dic que el teu cos és un bressol. També

que és un infern subtil i insidiós

on expiar i on perpetrar nous crims

- com escanyar l’infant dins del bressol.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Digo que tu cuerpo es una cuna. También

es un infierno sutil e insidioso

en que expiar y perpetrar más crímenes

- como asfixiar a un niño en una cuna.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Presa, i despresa, en cercle de miralls... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Presa, i despresa, en cercle de miralls

no en vull sortir sense tu, contra tu.

Aigua letal? Aigua viva? Dins teu

sóc la llavor que esclata a trenc d’esglai.

Sóc la llavor que esclata a trenc de mort

i s’arbra cega i encesa en l’embat.

Arrels – aranya i teranyina – i llim:

nimfea en sang als miralls de la nit.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Prendida, y desprendida, en círculo de espejos

de él no quiero salir sin ti, ni contra ti.

¿Agua letal? ¿Agua viva? En ti

soy el germen que estalla al despuntar el pánico.

Soy el germen que estalla al despuntar la muerte

y crece ardiente y ciega en el embate.

Raíces - araña y telaraña - y légamo:

ninfea ensangrentada en espejos de noche.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Usurpador en el lloc de l’amor... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Usurpador en el lloc de l’amor,

fidel lacai de l’ombra.

Serva-li bé l’espasa!

Que a la vella vençuda

li cal, de nou, el teu

darrer servei: parlar

- i perdre’s – en el doll

que taca l’hora muda.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Usurpador en el lugar del amor,

fiel siervo de la sombra.

¡Guárdale bien la espada!

Que la vieja vencida

necesita, de nuevo,

tu último servicio: hablar

- y perderse - en el chorro

que mancha la hora muda.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Tota la sang, tota la sal en tu. de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Tota la sang, tota la sal en tu.

Ombres enllà, els teus ulls m’assenderen

per camins clars - el solc, el blat, el pa.

Ombres ençà, els meus llavis maseguen

les vores de l’amor, vells sangtraïts

em bleeixen la llengua i la geniva.

Seguir-te, amor, seguir la teva mà

petita – dolça i dura! Però l’ala

de quina nit...les urpes… quin falcó?

I t’arrossego cap al meu desert.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Toda la sangre, toda la sal en ti.

Más allá de las sombras, tus ojos me conducen

por nítidos caminos - el surco, el trigo, el pan.

Más acá de las sombras, mis labios desbaratan

los bordes del amor, antiguos moretones

me lastiman la lengua y las encías.

¡Seguirte, amor, seguir tu mano

pequeña - dulce y dura! Pero el ala

¿de qué noche?... las garras...¿de qué halcón?

Y te conduzco hacia mi desierto.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit

s’ha remogut. La copa com un mar

tempestejat m’aboca, a contrasang,

restes de vells naufragis, fustes, urc

de suïcidis oblidats, quitrà

enquistat dins l’onada, algues, mort.

No sé trencar-la. Ni, assedegada,

buidar-ne tot l’embat en un sol glop

sense esquixar-te ni ferir-te, sense

arrossegar-te a l’escullera amb mi.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Turbiamente te amo. Todo el poso

se ha removido. La copa como un mar

encrespado me empuja, a contrasangre,

restos de viejos pecios, maderas, orgullo

de olvidados suicidios, alquitrán

enquistado en la ola, algas, muerte.

No sé romperla. Ni, sedienta,

vaciar de un solo trago todo su embate

sin salpicarte ni herirte, sin

arrastrarte conmigo a la escollera.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)

Construir, sang a sang, aquest amor... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Construir, sang a sang, aquest amor

fent i desfent, i refent el teixit,

com una balenguera fora seny

i maldestra que tempta, a l’endeví,

camins de mans incertes, mar obert,

peró sense el secret, sense la clau.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Construir, sangre a sangre, este amor

haciendo y deshaciendo, y rehaciendo el tejido,

como una hilandera enajenada

y torpe que intenta, a tientas,

rutas de inciertas manos, mar abierta,

pero sin el secreto, sin la llave.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

(Versión de Pedro Casas Serra)