LA MORT DEL JUST
A A. Schneeberger
Heus aquí l'home que visqué molts
anys
i ara és al llit on fou nat i on traspassa,
deixa la vida
i no n'oblida els guanys
i diu: «—Volteu-me, que us diré ma
passa.
Cada matí per mi sortia el sol
i encara surt, que
no pensa deixar-me;
de la finestra jo deia el meu dol:
—Senyor,
vull viure, voldria quedar-me.
Tota la terra és comblada
d'amor
i com l'ocella, fins els bous que llauren
són plens de
goig, que no senten temor
ni han de sentir-lo, que llur petja
dauren.
Tens els torrents, mai no paren llur cant,
càstig
del cel si algun jorn s'aturava—
aixís i tot seguirien
cantant,
que aprés les flors reviurien llur saba.
Veus el
brotar i el granar de tot l'any
talment l'abraç de l'amada qui es
torça.
Veus com la mar fins és bella en l'engany,
la mar
immensa, manyaga en l'escorça.
Veus els vaixells i els homes
ferms que hi van,
i t'hi acompanyes per ser-hi a la vora.
Si ve
una guerra ets soldat al davant,
si la guanyaves beneïda
l'hora:
si la perdies estimes la pau
i culls el vi i
n'omplenes la copa:
—en temps de verema t'ubriagues i escau,
com
quan plovia i ta roba era xopa.»
El rostre pàl·lid esdevé
més blanc,
l'home qui es mor no vol perdre guspira,
sent que
el batec del seu cor no duu sang
i encara parla: quan parla
sospira.
Diu: «Jo tenia una amiga i un camp,
davant: la
platja, i la lluna hi venia.
Matinejava i brillava el meu camp
com
si la lluna s'hi ajacés de dia.
La meva amiga, quan jo la
prenia,
tota es vinclava com dofí saltant:
si era de nit, com
l'estrella glatia;
si era a la tarda, de pler tremolant.»
Diu:
«Jo tenia un vell mas amb balcons
però ja el deixava per correr
la terra,
sols quan tornava recordava els trons
i la falguera
que em movia brega.
Havia vist les més amples ciutats
i
ulls de mils ponts i de mils foradades
—homes d'un viure, com
esperitats
prenen els cims, com tu les fondalades.
Inventen
estres per a navegar
i per a batre's a sota les aigues,
i llur
Babel ara es diu aeroplà,
màquines d'ulls mateix que les
àligues.»
Ja són les mans, com el rostre, tot blanques,
i
ara ja parla sense centener,
però diu encara: «No barreu les
tanques,
vull dir la vida mentre em quedi alè.
Si no puc
dir-la, demano tornar-hi
—que no puc creure en cap cel més
serè.»
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
*
LA MUERTE DEL
JUSTO
A A. Schneeberger
He aquí al hombre
que vivió muchos años
y ahora está en la cama donde nació y
donde se muere,
deja la vida y no olvida lo ganado
y dice:
«—Rodeadme, que os contaré mi pasado.
Cada mañana para mí
salía el sol
y sale todavía, que no piensa dejarme;
desde la
ventana yo expresaba mi pena:
—Señor, quiero vivir, quisiera
quedarme.
Toda la tierra está colmada de amor
y como el
ave, hasta los bueyes que labran
están llenos de gozo, que no
sienten temor
ni han de sentirlo pues doran su pisada.
Ahí
tienes los torrentes, nunca detienen su canto,
castigo sería del
cielo si algún día se parara—
incluso así seguirían
cantando,
que después renovarían las flores su sabia.
Ves
el brotar y el granar todo el año
como el abrazo de la amada que
se curva.
Ves como la mar hasta es bella en el engaño,
la mar
inmensa, mansa en su superficie.
Ves los barcos y los recios hombres que en ellos van,
y les acompañas para estar a su lado.
Si
llega una guerra eres soldado en el frente,
si la ganabas bendita
la hora:
si la perdías amas
la paz
y cosechas el vino y llenas la copa:
—en tiempo de
vendimia te emborrachas y ocurre,
como cuando llovía y tu ropa se
empapaba.»
El pálido rostro se vuelve más blanco,
el
hombre que muere no quiere perder ni un chispazo
siente que el
latido de su corazón no lleva sangre
y todavía habla: cuando
habla suspira.
Dice: «Yo tenía una amiga y un
campo,
delante: la playa, y la luna venía.
Madrugaba y
brillaba mi campo
como si la luna se tumbara de día.
Mi
amiga, cuando la tomaba,
se doblaba toda como un delfín
saltando:
si era de noche, como estrellla latía;
si era por la
tarde, de placer temblando.»
Dice: «Yo tenía una vieja
masía con balcones
pero la dejaba para recorrer mundo,
sólo
cuando volvía recordaba los truenos
y el helecho que me daba
guerra.
Había visto las
ciudades más extensas
y los ojos de mil puentes y de mil
túneles
—hombres de un vivir, como posesos
alcanzan las
cumbres, como tú las hondonadas.
Inventan útiles
para navegar
y para batirse bajo las aguas,
y su Babel ahora se
llama aeroplano,
máquinas con ojos como las águilas.»
Ya
están las manos, como el rostro, blancas,
y ahora ya habla sin
pies ni cabeza,
pero dice aún: «No echéis los cierres,
quiero
nombrar la vida mientras me quede aliento.
Si no puedo
nombrarla, pido volver,
—que no puedo creer en ningún cielo más
sereno.»
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(Versión de Pedro Casas Serra)